Francesc Romeu: "Hi ha necessitat de transcendència i la gent la busca com pot"

Som a Setmana Santa. És oportú parlar d’espiritualitat. ¿Ho veu positiu, tot i que no desemboqui en més fidels a la seva Església?

La vida ens porta a un gran buit, també relacional i de recerca en el teu interior. Estem abocats tot el dia cap a l’exterior; molta gent posa les emocions a les xarxes socials. Hi ha una necessitat de transcendència i la gent la busca com pot. Les religions han caigut en descrèdit. Això és veritat.

¿Per què?

Han condicionat molt aquesta espiritualitat, han dit com ha de ser i no han deixat que creixi. I s’han fet antipàtiques en aquest acompanyament, o interessades.

Si existeix aquest buit i aquesta necessitat, ¿de quina manera ho pot fer el cristianisme per dir "atenció, hi soc jo»?

Podem reivindicar aquest espai, però no en exclusivitat. Una persona que entra al seu interior acabarà trobant el que busca.

La gent té por d’entrar-hi, de silenci, introspecció, preguntes filosòfiques, "qui soc»...

Tens tota la raó. Hi ha gent que té por del silenci. Engegues la televisió, la ràdio... perquè quan això s’apagui em vindran els fantasmes. ¿Es podria vendre un cotxe que no tingués aparell musical? No. Sempre amb el bombardeig, perquè si m’aturo m’apareixen les pors que tinc a dins. "Jo no puc parar», aquesta frase l’he sentida. I també he sentit la del qui diu: "Necessito parar perquè si no se’m menjaran els fantasmes».

¿Què hi ha al final d’aquest procés d’introspecció, amb l’Església catòlica o sense? ¿Què diria que s’aconsegueix?

Si entres en l’espiritualitat, ets a l’entrada de l’edifici. És una porta per entrar en la pau, el silenci. El pas següent, una vegada t’has descobert a tu, és descobrir l’altre. Aquí és on entra el cristianisme. Hi ha gent que busca, gent que ha trobat alguna cosa, però falta l’últim pas, que és trobar l’altre, el qui has d’ajudar. Déu s’ha convertit en l’altre. De les pàgines més brillants de l’Evangeli, Mateu 25: "Tot això que li feies a mi».

¿Com explicar el que es guanya amb l’amor a l’altre?

¿De què serveix que jo sigui feliç si al meu costat ningú és feliç? Hi ha gent amb una gran torre en una gran urbanització però ha d’aixecar murs perquè no hi entrin, perquè no ho vegin. ¿De què em serveix si miro al meu costat i els altres no són feliços? ¿No seria millor la felicitat d’estar contents perquè he fet feliç una altra persona? Com al Tercer Món, als nens els dones quatre caramels i són feliços, i als nostres els portem al psicòleg...

¿Dona la benvinguda a les altres formes d’espiritualitat, que poden tenir també coses en comú amb el cristianisme?

Una persona que trobi la relaxació ja tindrà molt de guanyat; més m’estimo això que el buit. I serà molt a prop d’aconseguir més. Però no serveix de res el silenci si no el converteixo després en paraula. Això sí: hem d’anar amb compte amb les espiritualitats tancades.

Perquè algú pot fer meditació i a la sortida continuar sent un broker de la borsa.

Exacte, sí. Ara des de la Conferència Episcopal Espanyola ens alerten dels grups que fan bombardejos emocionals. Reuneixen una gran multitud amb molt d’espectacle. Són bombardejos superficials però donen satisfacció en un moment concret.

¿Què faria vostè si li arribés un jove de Vox que vol entrar a la seva església?

¿Et penses que no m’hi he trobat? Se’ls ha d’explicar que no tot és un retorn al neoconservadorisme.

S’ha mullat dient que els abats de Montserrat no són base, i que cal acollir els immigrants i trepitjar les fàbriques. Cosa no gaire compatible amb Vox...

I ho continuo pensant. És preocupant. ¿Qui dona vocacions? Els qui volen tornar a la missa en llatí, a pràctiques obsoletes... Hi ha un misticisme, torna el pietisme.

¿I com ho fa perquè li vingui gent més implicada amb les classes treballadores?

Hi ha una confrontació entre sectors d’una Església oberta i un altre sector que vol tornar a una Església tancada.

¿Està vostè esperançat amb el nou Papa?

Sí, perquè veig la decepció dels sectors conservadors al veure que la cosa continua respecte al papa Francesc. Veure la seva decepció és la meva satisfacció.

Documentals com ara La fugida: veritats ocultes han revelat els abusos sexuals a l’Església. ¿Què ha diria que fallat?

M’he emportat una gran decepció perquè algunes d’aquestes persones no eren pas persones qualssevol. S’havien fet un nom. Els conec. I ordes religiosos que tenen com a finalitat la dedicació als infants. Hem d’escoltar molt les víctimes. Sé que hem trencat vides, gent que no ha pogut refer la vida, perquè són estadis molt primaris i és una vexació molt gran. L’Església ha de ser molt transparent. I això de dir "ha tingut un mal moment, el portarem a un altre lloc», com el periodista Guillem Sánchez ha provat amb la investigació que va fer, va provocar que aquestes pràctiques s’escampessin.

¿Com ha viscut el celibat?

He sigut molt feliç. No em considero un amargat. Un factor que cal tenir en compte és la solitud. També la solitud buscada. La segona qüestió és la vida de parella. No veuria malament tenir companys que estiguessin casats. Molta feina que faig jo la pot fer un casat. I el que m’ha sabut més greu és no tenir fills. Això fa mal. És el que he trobat a faltar, la paternitat. ¿Què he fet? Un desplaçament emocional cap a la comunitat, cap als nanos.

Notícies relacionades

Fins al 70% dels autistes tenen altres trastorns

Els diagnòstics de TEA augmenten en la franja de 40 a 60 anys

¿Per ser més a prop de Déus’ha de renunciar a la vida de parella, a la sexualitat?

Quan vaig entrar al seminari va ser per augmentar la meva espiritualitat. I em van enviar a la Trinitat Vella. Hi vaig descobrir que la meva vocació no és només pujar en la gradació espiritual, sinó la dedicació a la gent. Però això demana també espiritualitat. Silenci. De vegades em sento monjo a la ciutat, però no em sento pas malament. Em cal. I ho dic sanament.