De la zona zero a la vaga de professors: «Estem en barracons i encara hi ha nens que ploren quan plou»

L’arrasament de l’aigua i el fang, l’accident mortal i la resposta de la Conselleria –Rovira va defensar que Carlos Mazón no acudís al centre en conéixer el succés i va afegir: «no hi fèiem res, allà»– han convertit el Lluis Vives en un símbol de resistència. I aquest dimarts, uns professors, alumnes i famílies tocats per la catàstrofe però amb ganes d’una normalitat que no arriba s’han unit a la marea docent que ha recorregut València com a part de la vaga de professorat.

En aules prefabricades

Entre elles, hi ha Esperanza i Esperança, dues mestres que, cadascuna a un costat de la pancarta amb el nom del centre, han vingut a dir que el seu dia a dia és de tot menys normal. «Som en aules prefabricades», comencen. El centre es va traslladar a barracons ubicats al poliesportiu de la localitat.

A l’agost, deu llargs mesos després que el centre es declarés en ruïna arran dels greus desperfectes ocasionats pel tsunami que va provocar la dana del 29 d’octubre, les excavadores van entrar al CEIP per començar l’enderrocament. Va costar que el moment arribés: a partir de l’accident, es va perimetrar la zona i es va prohibir l’entrada, cosa que va provocar una acumulació de fang, brossa i trastos, acompanyat per les altes temperatures, va provocar problemes d’insalubritat denunciades pels veïns i també pel mateix consistori, que va reivindicar els treballs de demolició en diverses reunions amb Conselleria d’Educació.

«Hi ha nens que em demanen que tanqui amb clau quan plou»

«Vam fer el trasllat a l’agost per poder ser a les aules prefabricades al setembre», explica Esperança. La seva companya recorda que el curs, en aquesta escola, va començar tres dies més tard de l’habitual pel retard en el final de les obres. «Van acabar ràpid i malament», afirma Esperanza. A la seva aula, per exemple, aquest curs s’ha hagut d’afrontar la segona reparació del terra, que no resisteix l’ús normal d’una classe. Les manetes de les portes també «es trenquen contínuament». Això sí, vist el que ha passat en altres aularis de la zona, agraeix que almenys la climatització funcioni. «No tenim ni fred ni calor», afegeix.

Notícies relacionades

Mor atropellada en desfer-se el fre del cotxe del seu marit a Artesa de Segre (Lleida)

Dos joves catalans lluiten per mantenir activa la seva agència de viatges a Dubai malgrat la guerra: «No pensàvem tornar a veure reserves tan ràpid»

Però no és el més gran dels problemes a què s’enfronten les mestres a les aules. Quan se li pregunta què recorda de l’accident mortal d’un treballador al centre en ruïna, l’Esperança prefereix no recordar-se’n. «Massa», conclou. Esperança, per la seva banda, assegura que les cicatrius de la nit del 29 d’octubre i l’estat en què va quedar el poble ni de bon tros s’han tancat. «Hi ha nens que quan plou em diuen: ‘Espe, tanca amb clau’». D’altres, assegura, encara ploren quan plou en sentir un so que els recorda aquell episodi.

Sense notícies de la nova escola

A les dues mestres els preocupa, sobretot, el futur a curt termini. Les prefabricades es van plantejar des del principi com una solució temporal, però temen que es consolidi. «No sabem fins quan hi serem perquè, de l’escola nova, no en sabem res, ni hi ha plans ni res», afirma Esperança. La seva companya comparteix el seu temor. «No ha arribat el projecte; ens han dit que hauríem d’esperar cinc anys al nou centre, però el curs s’acaba i no tenim ni el projecte», lamenta.