"No podem ser paranoics, urgeix educar per a una societat digital"

El llibre neix del convenciment que a l’escola li falta "temps d’escola» i que un dels seus grans mals és la "precipitació pedagògica». Es va parlar molt d’aquesta precipitació després de la digitalització a marxes forçades per la pandèmia. Sobre aquest desafiament tecnològic, citen la sociòloga Liliana Arroyo i el seu "el pànic no és el camí». ¿Quin és, als seus ulls, el camí?

Montse Jiménez (M.J.): Al llibre fins i tot vam fer broma que no podem ser ni uns babaus ni uns paranoics. No ens podem obsessionar que la culpa de tot la té la tecnologia, però tampoc podem pensar que la tecnologia ho solucionarà tot. Hem d’educar per a una societat digital i educar per a una societat digital no vol dir només educar alumnes competents en habilitats tecnològiques, sinó també que sàpiguen desconnectar. I segurament hem fet coses malament per precipitació: posar un llibre en una pantalla no aporta res. Hem de pensar en quins moments la tecnologia ens pot ajudar realment a millorar l’aprenentatge i treballar per aquest equilibri.

Fa temps que l’escola catalana ho intenta i sembla un equilibri difícil...

M.J.: Sí, però el que no podem fer és blindar l’escola davant el que passa en la societat. I el present té pantalles i el futur tindrà pantalles. I la funció educadora per a tothom la pot fer l’escola. Perquè hi ha famílies que no poden, hi ha famílies que no en saben i hi ha famílies que no volen... Hem de preparar els nens per a aquesta societat digital. I això vol dir entendre els riscos, no minimitzar-los, i treballar per aquest equilibri. Hi ha una cosa molt vinculada a la tecnologia, que és aquesta necessitat d’ensenyar a pensar, d’ensenyar a discernir, i aquesta és una funció que ha d’assumir l’escola. Acompanyar l’alumnat en aquest món en què la mentida s’hauria de treballar des d’educació infantil, perquè vivim envoltats de mentides.

La importància de saber distingir una fake news...

M.J: Tenim alumnes que no saben distingir el que és un fet del que és una opinió. I això és importantíssim, perquè a ells els arriba moltíssima informació quan creuen la porta de l’escola; per tant, aquest paper també l’ha d’assumir l’escola.

La importància d’acollir la creixent diversitat de l’alumnat és un tema que travessa tot el llibre. ¿Tenen vostès por que al final s’instauri el relat que l’escola inclusiva és una utopia? Entre el col·lectiu docent hi ha molt malestar per aquesta qüestió provocat per la impotència que genera la falta de recursos per tirar-la endavant, la sensació de desbordament...

Coral Regí (C.R.): Entenem el malestar del professorat i compartim que serien necessaris més recursos, però també necessitem formació, perquè la sensació que tenen els docents és que no saben com atendre un alumnat que cada dia és més divers. Les dades són clares: només el 35,5% del professorat de secundària ha rebut formació per ensenyar grups diversos, mentre la mitjana de l’OCDE és del 62%, i només el 28% dels docents se sent preparat per ensenyar aquests grups multinivell, mentre la mitjana de l’OCDE és el 44%. La formació és del tot imprescindible.

M.J.: Ens trobem davant d’una nova realitat, amb uns nous interlocutors i, per tant, la resposta mai vindrà d’unes solucions "simples». Si pensem que només serà qüestió de tenir més recursos, abaixar les ràtios i ja estarà arreglat, ens equivoquem: això serà un pas. Però aquests recursos han d’anar de la mà d’altres coses, d’estar preparats. La codocència és important, però hem de saber fer codocència.

¿Què vol dir?

M.J.: Que la codocència no és tenir allà algú que et reparteixi els fulls a l’aula i ja està, o que vetlli perquè aquell grup faci quatre sumes a un altre nivell. ¿M’explico? Sempre són aquestes dues coses: els recursos i la capacitat d’aplicar-los d’una manera holística.

La burocràcia és una altra de les qüestions que més segresta aquest temps per a l’escola i un altre dels assumptes contra els quals es rebel·la el professorat aquests dies.

C.R.: Aquí l’Administració hauria de valorar què és imprescindible i què no; i veure què és burocràcia, perquè no tot el que escrivim és burocràcia. És a dir, quan hem de fer un pla de digitalització, això no és burocràcia, això és posar-nos d’acord. Quan hem d’escriure i posar-nos d’acord, després d’una reflexió i d’un treball en equip, sobre el pla de lectoescriptura del centre, això no és burocràcia, és un treball pedagògic de pes. Però hi ha altres coses que, evidentment, l’administració podria simplificar molt. Hem d’aprendre de com s’organitzen les empreses. Nosaltres, a les escoles, per exemple, tenim rutines de reunions setmanals. ¿Hem de fer tantes reunions rutinàries o algunes podrien ser, per exemple, quinzenals, i dedicar més temps a la lectura, la formació i la reflexió dels equips? L’escola necessita temps per reflexionar, per formar-se, per posar-se d’acord; no dedicar tantes hores a omplir documents.

M.J.: Sí i, justament per això, necessitem tocar també l’organització escolar. Si no toquem l’organització escolar, podem tenir recursos de temps, però hem de repensar com invertim aquell temps a l’escola.

¿Creuen que s’haurien de repensar els horaris?

M.J.: Bé, per exemple. Tocar organització i pedagogia; sempre van de la mà. No podem portar a terme avenços pedagògics sense pensar què passarà, què volem que passi. ¿Obrim buits en els horaris per al que volem que passi a les nostres escoles?

Per acabar, ¿com seria la seva escola somiada?

Notícies relacionades

L’Alba, la nena que va canviar el protocol de maltractament infantil

L’Espanya buidada es divideix davant els nous projectes miners

Carme Ortoll (C.O.): Una escola per a tothom que pogués donar resposta a cada criatura. I això vol dir avançar cap a una escola connectada amb el món i un lloc on es fomenti la creativitat, el pensament crític i la capacitat de pensar; on les criatures tinguin temps per aprendre, perquè, si no, sembla que tot va tan ràpid que això és impossible. I una escola on els mestres estiguin ben tractats; això és importantíssim. Que els mestres també se sentin bé, que es respiri benestar, felicitat i bon clima. Aquesta seria una aula on jo voldria viure.

C.R.: Seguint amb el somni de la Carme, una escola on recuperem la tasca professional dels bons mestres, que confien i tenen esperança que els alumnes aprenen. Hi ha una frase que de vegades oblidem: les escoles estan fetes perquè els alumnes s’eduquin, no perquè els mestres fem classe. I on les famílies tinguin molt a dir. Una de les coses que hem de tenir presents al nostre fer és modificar la relació que tenim amb les famílies; treballar conjuntament família i escola, cada un amb el seu rol, sense trepitjar-se els papers, però treballant conjuntament.