L’adolescència dispara el ‘burnout’ en les mares: «No és que et cremis, és que vius en un forn»

L’estrès crònic, el desgast i l’esgotament emocional no és exclusiu del món laboral, sinó que estén els seus tentacles a les llars. Un recent estudi elaborat per l’organització Make Mothers Matter entre 10.000 mares d’11 països de la UE assegura que el ‘burnout’ afecta el 21% de les mares espanyoles davant el 18% de les europees. Gairebé la meitat de les enquestades té més de 40 anys, una època en què se sol buscar «pau biològica i social», en paraules de Funes. L’adolescència dels xavals, la por que tenalla les mares que «alguna cosa s’espatlli» en la vida dels seus fills i la incertesa davant noves preocupacions (xarxes socials, alcohol, amistats, estudis...) no permet aquesta desitjada estabilitat. «No és que et cremis pel ‘burnout’, és que vius en un forn», fa broma el psicòleg.

L’adolescència és una etapa molt reptadora a les llars ja que el desenvolupament biològic dels xavals fa que s’apartin dels progenitors, fins i tot els rebutgin, per convertir els seus iguals (els seus amics) en una tribu sagrada que els genera oxitocina, l’‘hormona del benestar’. «Moltes mares veuen això com un pèrdua de respecte i no és així. Hem après que el conflicte és dolent. Són crits, silencis incòmodes i baralles. Però el conflicte és, senzillament, una manera de comunicar necessitats, les teves i seves. Ens resulta incòmode sostenir l’enuig dels fills i fugim del conflicte. Però no ho hauríem de fer», assegura l’educadora Diana Al Azem, que, precisament, acaba de publicar ‘Madres quemadas, cómo cuidar sin arder en silencio’ (Plataforma editorial).

Sobrexigència autoimposada

Segons l’opinió d’Al Azem, les mares es cremen perquè, en part, són incapaces de deixar enrere la sobreexigència autoimposada des de la primera infància. «Volem que els nostres fills siguin els més guapos, els que millor mengen i els que millors notes treuen. Sembla que tot això ens dona més valor com a mares. Si els nostres fills freguen la perfecció, som les millors mares del món», critica la divulgadora, que insta a desfer-se de tanta pressió. «L’autoexigència ens porta a pensar que hem de preparar àpats sans, tenir les emocions molt regulades, ordenar la casa, gaudir d’una relació de parella feliç, tenir un cos formidable i una vida social activa. És impossible complir una llista així», conclou l’autora, que destaca que el valor com a mare tampoc depèn de l’aplaudiment dels fills, una cosa que, precisament, escasseja en l’adolescència.

Perimenopausa i còctel hormonal

La pubertat i els continus conflictesmal encarats dispara el ‘burnout’ maternal en moltes dones, que a més pateixen el seu propi còctel hormonal a causa de la perimenopausa o menopausa. «La baixada d’estrògens fa caure també la paciència», afegeix Al Azem. Rendir-se no és una opció ja que la connexió emocional amb els adolescents és fonamental. «Ha demostrat ser un factor protector davant trastorns mentals i conductes de risc, com el consum de drogues», explica la mestra i psicopedagoga Sonia Iglesias a ‘Cuando la adolescencia duele’. Per la seva experiència, Iglesias sap que oferir afecte a l’adolescent és clau per al seu benestar físic i emocional.

L’escorça prefrontal del cervell –la part amb què prenem decisions i controlem impulsos– tarda més a madurar que el sistema límbic, el ‘regne de les emocions’ que en la pubertat funciona a ple ritme, entre altres motius, per les hormones. Amb el seu cervell immadur, els adolescents practiquen una forma de vida que exaspera els adults. «Es diu presentisme», explica el professor Jordi Nomen, que afegeix que els xavals viuen la vida apassionadament i sense considerar riscos. «Així és la joventut: intensa, llançada i forta», conclou el divulgador.

La infància s’acaba entorn dels 11 anys o 12 anys (que coincideix amb l’entrada a secundària) i a partir dels 13 apareix l’adolescència, que fa (en teoria) els seus últims espeternecs al final de l’ESO i principis de batxillerat (16 i 17 anys). «Tens dret a desesperar-te, però la pubertat no és una realitat idíl·lica. Toca que els teus fills et treguin de polleguera», repeteix Funes, que aconsella a mares i pares recordar la seva pròpia adolescència. «Hem de tenir una mirada comprensiva cap a ells. Pretendre ser el seu col·lega és absurd. El que fa falta és entendre’ls, no justificar-los», destaca.

Prevenir i curar

Al Azem insisteix que el ‘burnout’ maternal es pot prevenir. Per a això, afegeix, és necessari entendre molt bé la pubertat. «La de llibres que tenen les mares sobre part, lactància, collit, alimentació complementària i son. Arriba l’adolescència i pensem que ja està tota la feina feta. Però no, també és una etapa que requereix molt compromís i molta informació per la nostra part», somriu.

Notícies relacionades

Guia per entendre els adolescents

Les limitacions de velocitat a Rodalies s’han triplicat en 9 anys

Tots els divulgadors repeteixen que els fills adolescents no són l’enemic sinó que, simplement, passen un període ple d’inseguretats. «No s’ha de sobreviure a l’adolescència sinó transitar-la amb empatia, comprensió i obertura», explica Iglesias. «I també amb línies vermelles», afegeix Al Azem respecte a la importància de saber dir que no.

L’autora de ‘Madres quemadas’ ofereix receptes per ‘curar’ la coïssor: des de l’autocura fins a la xarxa de recolzament amb altres progenitors que estan travessant la mateixa situació. La divulgadora puntualitza que cuidar-se a una mateixa no és agendar estones lliures per fer passejos, anar al cine o al gimnàs. «L’ autocura són petits moments del dia a dia en què, senzillament, pares. Per exemple, disfrutar d’una dutxa calenta, però no aprofitar per netejar les mampares i deixar-les impol·lutes».