Guia per entendre els adolescents

Ens parlen amb gestos, silencis, mirades i tons de veu. «El llenguatge no verbal és el llenguatge de les emocions», afirma la periodista Susana Fuster, experta en comportament no verbal, professora universitària i autora de ‘Hijos que callan, gestos que hablan’ (Espasa). La cara és el indicador emocional principal dels nostres fills, però, adverteix Fuster, els pares no tenim superpoders, així que és impossible ficar-se al cap dels fills. El que sí que podem fer és mirar d’entendre algunes claus no verbals per ajudar i acompanyar la nostra prole. No hi ha manuals generals i cada xaval és un món, però la persona que millor coneix un preadolescent o un adolescent és el seu pare o la seva mare.

Ni els braços plegats són sinònim d’allunyament ni tocar-se el nas significa que una persona menteixi. En línies generals, si un progenitor vol saber com es troba de veritat el seu fill s’haurà de fixar no tant en les seves expressions facials sinó en les microexpressions. Quan l’emoció que expressa és veritable, els seus músculs facials tendeixen a treballar per igual en els dos costats de la cara, destaca Fuster. I posa un parell d’exemples: el somriure asimètric és un indicador molt fiable de falsedat, el mateix que altres expressions facials que duren més de deu segons.

El rostre és el principal vehicle de comunicació emocional i ens pot donar pistes sobre el que es comunica i el que s’oculta. Però també cal fixar-se en les mans. Barak Obama va posar de moda el ‘fist bump’, un xoc de punys, una manera col·loquial de saludar-se sense paraules que denota complicitat i pertinença al mateix grup. Si el teu fill amaga les mans al parlar, el que t’està transmetent és una falta d’implicació. Si gesticula per sobre de les espatlles transmet descontrol i nerviosisme. Si camina amb els punys tancats el més probable és que estigui preocupat. Si et parla mostrant els palmells, projecta honestedat i confiança. Els peus i les cames també ‘parlen’. Si estàs conversant amb el teu fill i veus que s’estreny els genolls o creua les cames i manté el peu flotant i el sacseja ja saps que està intranquil i vol marxar. 

Notícies relacionades

Catalunya necessitarà 80.000 places i 26.000 professionals més per atendre en 10 anys el repte de la dependència

Espanya continua registrant nits tropicals en plena tardor: Barcelona, Màlaga i València no baixen dels 20 graus ni a finals d’octubre

‘Hijos que callan, gestos que hablan’ recorda als pares que quan vulguin entaular una conversa amb els seus fills no ho han de fer de punta a punta de la casa sinó buscar un espai comú i mirar bé als ulls i sense intimidar. «No assenyalis amb el dit, no parlis alt i no t’ocultis darrere d’una taula», recomana l’autora. A l’hora d’escoltar el teu fill, «mai l’interrompis, para atenció al seu llenguatge del cos, no alcis el mentó i, sobretot, aprofita per tocar-lo i abraçar-lo si s’ha produït un acostament entre vosaltres».

Fuster recalca que, malgrat la gestualitat, el llenguatge verbal continua sent molt important. Insta els pares a veure la diferència entre frases com «no vull que tornis tan tard» i «torna abans de les onze». Les dues impliquen el mateix, però ¿quina és millor? La segona. Passa el mateix amb un altre exemple: «Ets un desastre» o «últimament estàs molt desorganitzat». Evidentment, la segona és més eficaç.