L’auge dels estrímers que s’humilien per diners mou 50.000 milions anuals

L’agost passat, la mort en directe d’un altre estrímer, Raphaël Graven, àlies Jean Pormanove, després de 12 dies patint violència extrema va commocionar França. Aquest cas i el de Sergio Jiménez posen el focus sobre el fenomen dels captaires digitals, una indústria que, segons diverses estimacions conservadores, mou més de 50.000 milions d’euros anuals arreu del món. Només YouTube va ingressar prop de 54.000 milions el 2024. S’estima que Twitch en va ingressar gairebé 2.000. Kick és la més petita de totes tres i, si bé no fa públiques les seves dades, sí que ha revelat que ha pagat més de 90 milions de dòlars als seus estrímers.

S’aprofita de subjectes desesperats per aconseguir diners, molts amb addiccions, que es presten a fer en directe activitats humiliants o lesives a canvi de diners. En aquesta pràctica hi participen els donants, que és com es coneixen les persones que financen aquestes vexacions. Un sistema que també reobre el debat sobre els límits a internet.

El fenomen consistent a deixar-se vexar per internet a canvi de diners és conegut com a trash stream i va ser popularitzat a l’est d’Europa (Rússia, Ucraïna i Polònia) a principis de la dècada del 2010. El seu principal estendard va ser un estrímer rus conegut com a VJLink que va protagonitzar espectacles infames com agredir i donar alcohol a una persona sense llar fins a provocar-li un atac d’epilèpsia, encadenar un home a un radiador i tirar-li petards o colpir la seva xicota al cap.

A Rússia es va registrar un alarmant augment de casos i una escalada en la gravetat de les pràctiques. La gota que va fer vessar el vas es va produir el desembre del 2020, quan un youtuber conegut com a Reefly va deixar morir de fred en directe la seva xicota. El juliol del 2024, la Duma (el Parlament rus) va decidir prohibir el trash stream i d’aquesta manera s’ha convertit en l’únic país que ha pres mesures dràstiques contra aquest fenomen.

Canals privats

En els últims anys, aquestes pràctiques s’han globalitzat i transiten per canals privats sense que per ara les autoritats hagin establert gaires límits. A França, després del cas de Jean Pormanove, que rebia diners a canvi de deixar-se maltractar físicament en directe, la justícia francesa va obrir una investigació per depurar responsabilitats, però l’autòpsia va acabar determinant que no va morir a causa dels cops, sinó de mort natural. I aquí es va tancar el cas.

Espanya és un dels països on està repuntant més aquest fenomen. El més conegut d’aquests estrímers és Simón Pérez Golarons, en altre temps un reputat economista que va veure truncada la seva carrera el 2017 després de gravar un vídeo amb la seva xicota, Silvia Charro, també economista, parlant d’hipoteques. El que es va viralitzar del vídeo és que tots dos estaven aparentment ebris i sota els efectes de les drogues. Des d’aleshores, després de ser acomiadat, malviu a còpia de donacions per les quals es rapa les celles, tira objectes pel balcó de casa seva o passa dies consumint cocaïna.

La majoria d’aquests estrímers recorren a Kick, la plataforma més utilitzada per aquests indigents digitals per donar-se a conèixer. És una mena de Twitch o YouTube però amb més tolerància a aquesta mena de continguts i més avantatjós: Kick ofereix quedar-se només amb el 5% dels diners de les subscripcions, percentatge molt inferior al que es queden YouTube o Twitch, que arriben fins i tot a quedar-se amb el 50% de l’ingressat. Aquest fet podria exercir una mena d’efecte crida per a aquests estrímers.

Si Kick és el ganxo, els grups de Telegram són el punt de trobada. El captaire digital es ven a la primera plataforma, però hi ha una sèrie de paraules que no pot utilitzar per no ser bloquejat. Per exemple, Simón Pérez té tot un glossari propi per referir-se als termes prohibits: un entrepà de pollastre és un gram de cocaïna; un macedoni és marihuana.

Les grans plataformes, com Instagram i TikTok, solen ser més severes amb aquesta mena de contingut. Telegram, però, ofereix una intimitat que permet parlar sense eufemismes. És un servei de xat privat en què es crea una comunitat i es plantegen els reptes més extrems. Perquè alguns d’aquests desafiaments, com rapar-se els cabells a l’estil Ronaldo Nazario en el Mundial 2002 o cridar a mitjanit pel carrer vestit de Pikachu (tots ells portats a terme per Simón Pérez), sí que són transmissibles per Kick. Però d’altres, relacionats amb el consum de droga, han de circumscriure’s obligatòriament a l’esfera privada per evitar el bloqueig. És aquí on entra en joc Google Meets: un servei de missatgeria semblant a WhatsApp o Skype. Meets assegura l’anonimat: només fa falta obrir un compte de Google, sense cap identificació, per accedir-hi.

El circuit d’accés

Notícies relacionades

Els termòmetres tornaran a baixar a Catalunya en un cap de setmana de cel clar i avisos per vent

Els bisbes espanyols confirmen que el Papa vol visitar Espanya aquest any: «Les dates no estan tancades»

Per arribar al Meets d’un d’aquests captaires digitals cal passar prèviament totes les pantalles del joc. La seqüència sol ser la següent: el donant coneix el contingut del captaire digital a Kick, interactua a Telegram i, si està disposat a pagar perquè l’estrímer s’humiliï o pateixi, arriba a l’objectiu final: obtenir aquest enllaç de Meets per veure en privat com el protagonista acompleix reptes extrems com, per exemple, consumir sis grams de cocaïna contra rellotge, com presumptament havia de fer Sergio Jiménez la nit en què va morir.

¿Quant costa pagar un d’aquests reptes? No hi ha preus fixos. Simón Pérez concedeix als donants el títol de diplomàtic. Fer-se diplomàtic costava 80 euros fa unes setmanes. En els seus últims directes el venia per 20. De vegades, com es pensa que li va passar a Sergio Jiménez, aquests donants només paguen la droga que consumeix l’estrímer. I com que molts d’aquests captaires digitals són addictes, accepten el tracte.