Amaia García: "Hem de recuperar el sentit de comunitat a les ciutats"

Com a contraposició a l’augment de l’individualisme a les grans ciutats, Amaia García proposa recuperar el sentit de comunitat. És treballadora social del programa per a l’Atenció Integral a les Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa, a través de l’entitat Vivir con Voz Propia. Des del 2020 promouen a Vitòria la Xarxa de Veïnat Compassiu, a fi de facilitar la cura col·lectiva i combatre la soledat no volguda.

¿La paraula compassió havia passat de moda?

Nosaltres vam intentar des del principi donar una volta a la idea que tradicionalment es tenia de la compassió. No l’entenem com una cosa que sorgeix de la pena, la llàstima o el deure religiós, sinó com un pas més enllà de l’empatia. No només t’entenc o em poso a les teves sabates, sinó que vull fer alguna cosa per tu. És una actitud proactiva, empatitzar amb el dolor d’una altra persona per esbrinar com ajudar-la.

Empatitzar per combatre un dels mals més invisibles d’aquesta societat: la soledat, especialment de persones grans.

Vivir con Voz Propia va néixer el 2013 amb la intenció de donar veu a aquelles persones que, per diverses circumstàncies, l’havien perdut o ja no tenien força per alçar-la. La idea era ajudar-los a recuperar-la. En el procés vam veure que, més enllà de l’envelliment o les malalties, moltes persones vivien el seu pitjor malestar a causa de la soledat no volguda. Una soledat que pot ser social, emocional o espiritual: pots estar envoltat de gent, però sentir-te profundament sol.

¿Com alleujar aquesta soledat?

Amb la Xarxa de Veïnat Compassiu busquem una forma d’organització comunitària que busca afrontar la soledat en els moments de màxima fragilitat, perquè les persones no hagin d’estar soles quan més ho necessiten, com per exemple en situacions de malaltia, envelliment o final de vida. És un concepte encara poc conegut, però molt necessari.

És a dir, cuidar-se entre tots.

Exacte. La idea és que la cura no és només un assumpte dels serveis socials o sanitaris. També és un compromís col·lectiu i comunitari, que complementa la tasca professional, tot i que no la substitueix mai. La comunitat és el recurs de cura més gran que tenim. Abans, als pobles, la gent formava una xarxa natural de suport. Ara, a les ciutats, això s’ha perdut. El que intentem és retornar aquesta essència, exercint de pont entre els veïns i els recursos que ja existeixen, com associacions, parròquia, centres cívics, comerços...

¿Com reaccionen les persones grans en situació de soledat quan els proposen participar-hi?

Depèn. Hi ha persones que no hi volen participar, però en general ho reben bé. El boca a boca funciona moltíssim. Per exemple, organitzem passejos saludables en companyia. Difonem l’activitat amb cartells pel barri, però moltes vegades venen perquè una coneguda els ho ha explicat. I de sobte al següent passeig apareixen deu persones noves, que potser no haurien fet el pas per si soles.

Notícies relacionades

Sanitaris demostren la revenda de cites per homologar els títols

La fiscalia sol·licita intervenir Cellex per evitar que es despatrimonialitzi

¿I què suposa per als voluntaris participar en la xarxa?

No només es beneficia qui rep l’acompanyament, també qui acompanya. Ens parlen d’aprenentatge, de creixement personal, d’un reconeixement mutu molt potent. Moltes voluntàries joves ens diuen que els canvia la perspectiva, que descobreixen realitats que no coneixien. L’acompanyament pot ser dur, perquè estàs amb persones molt fràgils, però també és molt enriquidor