Les ruptures totals entre pares i fills són cada vegada més freqüents

De fet, en societats com la nord-americana, on l’arrelament familiar no és tan fort com a Espanya, és una tendència a l’alça. Un estudi redactat per Andrew Pillemer, professor de la Universitat de Cornell i autor del llibre sobre fractures familiars Fault lines, indica que un de cada quatre nord-americans ha trencat amb un familiar. I al Regne Unit una enquesta feta per la plataforma Stand Alone, que brinda ajuda a persones distanciades dels seus éssers pròxims, indica que afecta una de cada cinc famílies.

A Espanya encara no hi ha aquesta mena d’estudis però els psicòlegs han detectat un augment de consultes de fills adults que tenen fortes discussions i desacords amb els pares, que es poden repetir durant anys, fins al punt que alguns decideixen distanciar-se d’una manera temporal o definitivament dels progenitors.

Però la situació es viu encara com un dol i produeix un terratrèmol emocional perquè encara continua molt vigent la idea que la família és el refugi segur, "tot ho pot" i, si no és així, "els draps bruts es renten a casa". Per això molt poques persones gosen explicar en el seu entorn, i menys públicament, que tenen mala relació amb els pares. La sortida tradicional sempre ha sigut intentar aguantar, canviar el que no funciona o adaptar-se i si el conflicte és insuperable, posar-hi terra pel mig. Però cada vegada hi ha menys persones disposades a deixar el seu hàbitat per una relació tòxica paternofilial.

Per això, de mica en mica, les portes dels armaris s’obren i ja hi ha des de personatges públics, com la presentadora Inés Hernand, que han fet el pas de visibilitzar públicament el distanciament amb els pares, fins a grups de suport a les xarxes socials per a fills despitats.

I a Itàlia, un altre país on la família catòlica i patriarcal encara té un pes primordial, és molt significatiu l’èxit de L’aniversari. Una novel·la que narra l’alliberament d’un fill que desmantella i desemmascara el totalitarisme de la seva família. Ha guanyat el premi Strega, el més important de les lletres transalpines.

A Espanya, però, país que ja ha acceptat socialment temes discutits com el divorci, l’avortament, l’homosexualitat i és pioner a l’hora de regular l’eutanàsia, les ruptures familiars són una assignatura pendent. "El pròxim tabú per destapar serà el de la fractura familiar, abans més complicada de manifestar-se, perquè el costum era aguantar i si ho feies era com un secret, perquè imperava el mite de l’harmonia familiar, que no deixa de ser un mite", apunta Enric Soler, psicòleg i professor de la UOC, que des de fa un quant temps observa l’increment de consultes relacionades amb ruptures paternofilials.

Segons la seva opinió, els desacords poden tenir origen en diverses situacions, però "la variable principal és de tipus generacional". És a dir, els boomers i la generació X, que tenen ara entre 48 i 68 anys, "descendeixen de la generació de postguerra, que va patir fam i escassetat i va prioritzar les coses materials a l’expressió afectiva. I alguns han descuidat la importància de la nutrició emocional dels fills, tot i que hagin projectat una imatge idealitzada de la família". Els joves actuals, però, anomenats per alguns com la generació de vidre, són més partidaris "de l’autenticitat de vincles, perquè consideren que els gens ens converteixen en parents, però no necessàriament en família". Per això, prioritzant la salut mental, molts joves es rebel·len contra els pares, si consideren que el seu comportament no ha sigut l’adient.

Les causes

Però, a banda d’un possible xoc generacional, hi ha moltes altres causes que poden suscitar el conflicte paternofilial. I, de vegades, no hi ha una sola raó, sinó una combinació de fets, en què també influeix la relació establerta entre germans, amb la família extensa i amb les joves, gendres o nets.

El psicòleg nord-americà Joshua Coleman, al seu llibre Rules of estrangement (‘Les regles de l’allunyament’), indica que la majoria de ruptures són iniciades pels fills i, entre les raons més habituals, hi ha la violència física o sexual del pare envers la mare o els fills. Altres factors desencadenants poden ser un divorci traumàtic, l’auge de l’individualisme, l’existència de problemes mentals o addiccions o un xoc per les diferències en valors, quan per exemple els pares no accepten l’homosexualitat del fill. I també es pot donar a l’inrevés, fills amb personalitats o problemes psicològics que causen un profund patiment als pares.

No obstant, segons l’experiència de Soler, la majoria de ruptures es produeixen quan el fill arriba a una edat adulta i opta per la "reafirmació i el creixement personal" distanciant-se de pares amb qui ha mantingut una relació insana.

Una d’aquestes persones és Sandra Sánchez, creadora de la comunitat Malas Hijas, ara anomenada Renacientes. Sánchez confessa que va sentir la necessitat d’allunyar-se de la mare dos anys per "guarir la ferida" que li provocava sentir que la mare no la va protegir del pare, maltractador, en la infància. Arran d’aquesta experiència, va decidir crear una comunitat perquè les dones "parlin sense por de ser jutjades d’aquesta relació amb la seva mare que els dol". La comunitat té més de 225.000 seguidors, el 99% d’elles dones.

Notícies relacionades

Catalunya supera els 3.000 centenaris, el 83% dels quals són dones

Rescaten un home tancat al recinte d'un prostíbul a Medinyà

Segons l’opinió de Sánchez, predominen les males relacions entre filles i mares perquè aquestes últimes intenten projectar les seves expectatives, les seves frustracions o ferides, i sobreprotegir més les filles que els fills. Per això a les xarxes hi ha un despertar de perfils que parlen de les "mares narcisistes". A més, trencar els llaços, en aquest cas, és més difícil perquè "si un fill marxa de casa, no el qüestiona ningú, però a una filla sempre li retreuen que deixi els pares tots sols".

Segons la seva experiència, els conflictes mare-filla se sustenten en el fet que normalment la mare exerceix una relació de poder sobre la filla, sent que la seva descendent és una extensió d’ella mateixa. De vegades, la filla no hi pot posar límits, o no veu validada la seva personalitat o identitat, entre altres possibles situacions.