"És exagerat dir que som ‘de vidre’"

Quatre joves parlen amb EL PERIÓDICO sobre sobreprotecció parental i el seu impacte en el pas a la vida adulta. Opinen que, tot i que l’educació que han rebut dista molt de les seus avis, algunes de les crítiques que reben són maximalistes, i d’altres, injustes.

"És exagerat dir que  som ‘de vidre’"

Jordi Otix

2
Es llegeix en minuts
Martí Sosa

"Em sento més segura si tinc els pares al costat", admet la María Díaz de Burgos, estudiant de Periodisme de 21 anys. "Però si et protegeixen massa després tens menys capacitat per gestionar les teves coses", diu l’Helena Cantabella, de 23 anys, que s’acaba de graduar en Comunicació i Indústries Culturals. Tant la Maria com l’Helena formen part d’una generació de joves adults a qui sovint els sèniors situen en el punt de mira i adjectiven gratuïtament: addictes a les pantalles, reaccionaris, "de vidre", disruptius, infantils, consentits, sobreprotegits... Però, ¿què pensen ells sobre la suposada sobreprotecció que reben per part dels seus pares?

EL PERIÓDICO ha parlat amb quatre estudiants universitaris. Cap d’ells diu haver tingut pares helicòpter, però sí que admeten que en el seu primer any a la universitat es van deixar ajudar bastant. "Em van omplir ells la matrícula perquè jo estava molt perduda", admet la María. Tot i que ella s’ha encarregat de fer els tràmits en altres cursos, els ha demanat consell per escollir assignatures, ja que amb ells se sent "més segura".

L’Héctor Vega, alumne de Dret de 21 anys, també explica que els seus pares el van ajudar bastant amb la burocràcia. Tots coincideixen a assenyalar que, a mesura que han passat els anys, els seus pares han anat desapareixent de la paperassa. "Ara faig jo els meus tràmits administratius", assegura l’Óscar Sánchez-Villanueva, estudiant de 21 anys d’Enginyeria Aeroespacial.

Les opinions es divideixen a l’abordar la sobreprotecció: no es posen d’acord sobre si es tracta d’una tendència generalitzada o si és més aviat residual. "En el meu entorn gairebé no n’hi ha", assegura l’Helena. "No sento que jo formi part d’una generació sobreprotegida", exposa la María.

Totes dues, no obstant, coincideixen que els joves menors que elles reben més sobreprotecció. L’Héctor, en canvi, sí que creu que forma part d’una fornada amb pares massa pendents de tot. "Abans la gent no sobreprotegia tant els seus fills", apunta l’Óscar, que diria que un 50% dels seus companys tenen la família massa a sobre.

Poca preparació

Notícies relacionades

¿I quines conseqüències consideren que té el fet d’estar tan a sobre dels fills? "Molts joves entren al món laboral i s’adonen que les coses són més difícils de com ho havien pintat a casa", afirma l’Óscar, que matisa que les noves generacions reben més ajuda per enfrontar la vida adulta. "El meu avi m’explicava històries de supervivència que no tenen res a veure amb els nostres problemes". L’Helena apunta que com més protecció hi ha, més augmenten les malalties mentals, i hi ha persones amb "menor capacitat per gestionar les coses".

"Jo crec que exageren bastant a l’anomenar-nos generació de vidre, però és cert que abans la gent no sobreprotegia tant els seus fills", apunta l’Óscar. A l’Héctor, aquesta etiqueta despectiva sí que el "molesta": "Cada generació ha hagut de lluitar amb els seus problemes i ara s’esperen massa coses de nosaltres quan la cosa està com està". "Per exemple –intervé la Maria–, patim l’enorme dificultat de l’accés a l’habitatge. No té sentit comparar la seva època amb la nostra". Segons l’Helena, més que no pas "de vidre", els joves d’avui tenen menys objeccions a expressar els seus problemes.