Parlen els universitaris sobre els ‘pares helicòpter’: «Dir-nos generació de vidre és una exageració»

EL PERIÓDICO ha parlat amb quatre estudiants universitaris. Cap d’ells diu haver tingut ‘pares helicòpter’ –aquesta figura de la parentalitat contemporània que suposadament voleteja tot el dia al voltant dels seus fills donant aigua abans que tinguin set–, però sí que admeten que durant el seu primer any a la universitat es van deixar ajudar bastant. «Em van fer ells la matrícula, perquè jo estava molt perduda», admet la María. Tot i que ella s’ha encarregat de fer els tràmits en els cursos posteriors, afirma que els ha demanat consell per escollir assignatures, ja que amb ells, diu, se sent «més segura».

Héctor Vega, alumne de Dret de 21 anys, també explica que els seus pares el van ajudar bastant amb la maquinària burocràtica «perquè tot era molt nou». Més enllà d’això, tots convenen que, a mesura que han passat els anys, els seus progenitors han anat desapareixent de la paperassa. «Jo ara faig tots els meus tràmits administratius», assegura Oscar Sánchez-Villanueva, de 21 anys i estudiant d’Enginyeria Aeroespacial.

Les opinions, no obstant, es divideixen a l’abordar la sobreprotecció: no es posen d’acord sobre si es tracta d’una tendència generalitzada o més aviat d’una cosa residual. «En el meu entorn és una cosa anecdòtica», assegura l’Helena. «No sento que formi part d’una generació sobreprotegida. A casa meva som quatre germans i a mi, que soc la gran, sempre m’han deixat més llibertat. En canvi, els meus pares estan molt a sobre dels meus germans petits, que estudiïn i entreguin els treballs. Això amb mi mai va passar», exposa la María.

Totes dues, no obstant, coincideixen que els nanos més petits que elles acusen més aquesta sobreprotecció. L’Héctor, en canvi, sí que creu formar part d’una fornada amb pares massa pendents de tot. «Abans la gent no sobreprotegia tant els seus fills», apunta l’Oscar, que, a ull, diria que el 50% dels seus companys d’universitat tenen la seva família excessivament a sobre.

Poca preparació

¿I quines conseqüències consideren que té aquest estar trepitjant sempre els talons dels fills? «Molts joves entren al món laboral i s’adonen que les coses són més difícils del que els havien pintat a casa», afirma l’Oscar, que matisa que les noves generacions reben més ajuda per afrontar la vida adulta. «El meu avi m’explicava històries de supervivència que res tenen a veure amb els nostres problemes». L’Helena, per la seva banda, apunta que, a mesura que aquesta protecció va en augment, també ho fan les malalties mentals i apareixen persones amb «menys capacitat per gestionar les coses». «Si tu cuides massa una persona –afegeix la Maria–, quan la deixes sola al món creurà que no es pot valer per si mateixa».

«Generació de vidre»

Notícies relacionades

Els pares helicòpter arriben a la universitat: «Venen a demanar explicacions sobre les notes»

Salut Grau, psicòloga: "Els afectats per la dana encara senten frustració i ràbia"

No és cap novetat que les generacions més veteranes tendeixen a jutjar de manera negativa les que les segueixen. A propòsit d’això: ¿què pensen ells del terme «generació de vidre»? «Jo crec que exageren bastant, però també és cert que abans la gent no sobreprotegia tant els seus fills; els nostres avis no donaven tanta importància, per exemple, a la mort d’un gos. Que no dic que estigui malament, ¿eh? Però ara es posa més èmfasi en coses que abans no importaven tant», apunta l’Oscar.

A l’Héctor, no obstant, aquesta etiqueta despectiva sí que li «molesta»: «Cada generació ha hagut de lluitar amb el que tenia i ara crec que s’esperen massa coses de nosaltres, quan la cosa està com està». «Per exemple –diu la Maria–, patim l’enorme dificultat de l’accés a l’habitatge. No té sentit comparar la seva època amb la nostra». Per a l’Helena, més que «de vidre», els joves d’avui tenen menys objeccions a expressar els seus problemes que els seus pares o avis.