No hi ha pla b al turisme

Barcelona, el principal punt d’entrada de turistes a Espanya, i inequívoca locomotora turística del nostre país, és víctima de quatre factors que, barrejats de forma simultània, són letals i porten, inexorablement, a un empobriment de la ciutat i dels que hi viuen.

El primer factor és la campanya de rebuig del turisme promoguda, de forma irresponsable, des de fa anys per l’Ajuntament mateix de Barcelona. La matraca iniciada per Ada Colau ha calat en àmplies capes de la societat. Els governants no han sabut gestionar els fluxos de gent, la seguretat, la neteja, la política d’habitatge i els equipaments vinculats al turisme, i en lloc d’assumir la seva incompetència i buscar solucions han culpat la indústria turística i els visitants.

La gent no acostuma a visitar llocs on no se sent ben rebuda, i anar per la vida aplaudint, des de la poltrona governamental, els que assalten autobusos turístics o assetgen els turistes a les terrasses no ens sortirà gratis.

El segon factor és la inseguretat ciutadana. Dimecres passat, a El matí de Ràdio 4, un representant de l’associació de veïns de Ciutat Vella explicava a Xavi Freixes com només feia falta entrar en els comentaris dels usuaris dels hotels de la rambla del Raval per veure que la valoració dels establiments és molt alta i, en canvi, les amargues queixes pels robatoris a la cantonada de l’hotel són una constant. La imatge del robatori del rellotge de Lewandowski a la sortida d’un entrenament dona la volta al món, l’algoritme la repeteix reiteradament a les xarxes i el mal reputacional a Barcelona es fa irreparable. Avui dia, quan podem elegir entre centenars de destinacions i la competència turística és salvatge, la decisió d’on anar es decanta pels comentaris a Tripadvisor o Booking. Ningú tria un lloc brut i insegur si pot anar a un altre de menys perillós i més amigable.

Notícies relacionades

Impulsar l'ecologia que protegeix davant el canvi climàtic

Descoberta una superterra a 20 anys llum candidata a allotjar vida

La tercera causa de la frenada turística és la congelació o desistiment en noves infraestructures, fruit de la falta d’impuls polític o el desacord. El col·lapse de l’aeroport, el rebuig del Hard Rock o el menyspreu a l’Hermitage són el resultat de governs més preocupats per mantenir-se en el poder que en el progrés social. Sense novetats el turista no repeteix, busca noves destinacions.

I l’últim, però no menys important, la fiscalitat vinculada al turisme frena el creixement. Les administracions, municipal i autonòmica, han decidit que no volen tants turistes i que als que continuïn venint se’ls ha de ben escurar. Els operadors ajusten preus al cèntim, el creuer que no pot atracar a Barcelona ho acabarà fent a Marsella o Tànger, on el rebran amb els braços oberts. Mentre Barcelona, i tot Catalunya, haurà autodestruït la nostra indústria més potent: el turisme.