L’educació obligatòria fins als 18 costaria 1.500 milions a l’any

Format per més de cent membres que representen els diferents col·lectius implicats (des del professorat fins a les famílies passant també per les administracions públiques, les empreses i els sindicats), el Consell Escolar de l’Estat porta a terme una tasca consultiva, d’assessorament i de proposta al Govern. El 2015, amb Francisco López Rupérez com a president, l’organisme ja va incloure entre les seves propostes de millora l’extensió de l’educació obligatòria fins als 18. "És la via per reduir l’abandonament escolar primerenc i la bretxa formativa. Contribuiria a augmentar l’ocupabilitat dels joves i milloraria no només el seu salari sinó també la seva salut física i emocional", explica López Rupérez, director de la càtedra de Polítiques Educatives a la Universitat Camilo José Cela. "El sistema educatiu no pot ser igual ara que fa 35 anys. El context ha canviat", afegeix.

En el seu últim informe (2024), el Consell Escolar de l’Estat torna a instar l’Executiu a "reflexionar sobre la conveniència que la comunitat educativa debati l’extensió de l’obligatorietat de l’educació fins als 18 anys". L’organisme considera que allargar l’educació obligatòria i gratuïta contribuiria a promoure la igualtat d’oportunitats i a no deixar cap alumne enrere. Malgrat la insistent petició, el Govern de Pedro Sánchez, que va arribar a garantir la universalitat de l’educació de 0 a 18 anys abans de ser president, no té entre els seus plans estudiar la mesura. Fonts del departament que dirigeix Pilar Alegría ometen a aquest diari qualsevol pronunciament al respecte.

Resolució de l’Europarlament

A Espanya, l’educació obligatòria va canviar el 1990, quan l’equip de Felipe González va aprovar estendre-la per llei fins als 16. L’anterior legislació (llei general d’educació, 1970) tenia fixat el límit en els 14. El 2011, el Parlament Europeu va aprovar una resolució en la qual suggeria als estats membre que estenguessin l’educació obligatòria fins als 18 com a mesura per combatre l’abandonament escolar primerenc. Aquest es refereix al gruix de ciutadans entre els 18 i els 24 anys que, a tot estirar, tenen l’ESO i no han continuat estudiant (també estan inclosos els que ni tan sols la tenen). Actualment, Espanya té un dels percentatges més alts d’abandonament: 13% davant el 9,3% de la mitjana europea.

Allargar dos anys més l’educació gratuïta i obligatòria no consisteix a fer que tot l’alumnat cursi el mateix itinerari d’ESO i batxillerat. No es tracta de mantenir alumnes contra la seva voluntat en aules en les quals no volen ser, estudiant una cosa que no volen estudiar. Els experts aposten per models flexibles que atraguin tots els perfils amb un ventall d’itineraris que resultin atractius tant per als que aposten per un ensenyament més acadèmic com per als que tiren cap a una formació de caràcter més professional i dirigida al món laboral. "La solució passa per implantar un batxillerat gratuït i augmentar l’oferta de formació professional assequible, ja sigui pública o concertada", reflexiona Lucas Gortazar, que és el director de l’àrea d’educació del centre de Polítiques Econòmiques d’ESADE (EsadeEcPol).

La mesura, lògicament, no és gratis. Segons les anàlisis dels investigadors de Funcas, parlem d’uns 1.500 milions d’euros a l’any, cosa que significa gairebé un 0,1% del PIB. Conscient de la despesa per a les arques públiques, l’especialista d’EsadeEcPol apunta que els beneficis compensarien la inversió. "L’educació és molt rendible no només en l’àmbit personal sinó social. Cal tenir en compte els beneficis comunitaris, com la creació de valor i el creixement econòmic", afirma.

Luis Lizasaoin, doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació i professor de la Universitat del País Basc fins al 2018, recorda que hi ha molts nanos de 16 anys, fins i tot més joves, que renuncien a continuar estudiant. "Es tracta que l’escola no els abandoni. El més important és que aquests alumnes puguin creuar passarel·les formatives. Un sistema segregador no funciona, però tampoc el cafè per a tothom, no es tracta que tots cursin els mateixos estudis obligatoris", explica.

Debat sense bronca política

Expert en mètodes d’investigació i diagnòstic en educació, Lizasoain es mostra completament a favor d’iniciar el debat per estendre l’educació obligatòria, però puntualitzada que s’ha de fer bé. "Un simple brindis al sol no tindria sentit. Aquest tema mereix un debat pausat, sense bronca política. S’ha d’escoltar els tècnics", sentencia el professor, que recorda que Mèxic va implantar l’obligatorietat fins als 18 sense el resultat desitjat. "El sistema està mal fet i només s’aplica, de veritat, al 60% de l’alumnat. L’altre 40% es queda fora", es lamenta.

Notícies relacionades

Jordi Riera, director general de la Fundació Blanquerna-URL: «El nostre grau de Medicina comptarà amb una xarxa de set hospitals universitaris»

Desenes de clubs nàutics catalans busquen escletxes legals per esquivar la llei de Costes i evitar el tancament

El catedràtic emèrit de Sociologia a la Universitat Complutense (Madrid) Mariano Fernández Enguita es mostra contrari a la mesura per una qüestió de drets i llibertat personal. "¿Fins a quin punt l’Estat et pot obligar amb 16 anys a quedar-te en el sistema educatiu si tu hi estàs a desgrat i te’n vols anar?", es pregunta.

Posant com a exemple el cas dels alumnes d’ètnia gitana (la seva escolarització ha augmentat, però el rendiment escolar s’ha reduït i hi ha més abandonament), l’investigador assegura que l’extensió de l’educació no garanteix els èxits escolars que molts pronostiquen. No s’ha d’obligar ningú a ser on no vol, sinó "fer que no se’n vulguin anar", insisteix, i deixa clar que cal oferir "vàlvules de sortida" a nois i noies de 12, 13 i 14 anys per als quals el sistema no funciona. "Tenim el sistema educatiu que vam dissenyar al seu dia, una escola perquè els nois anessin caient. Hem heretat un model d’aula ouera i llibres de text. L’ESO estava concebuda com una etapa molt més comprensiva i no ho ha sigut", acaba, posant èmfasi en un altre dels grans problemes de les aules: l’excessiva repetició de curs, un vici de la institució i la professió.