El pes de l’ampolla

Una gran part de les persones amb problemes de salut mental es recuperen. I recuperar-se no és curar-se, no és absència de símptomes, sinó que és un viatge en què cadascú viu la seva pròpia recuperació

El pes de l’ampolla
2
Es llegeix en minuts
Antonio J. Serrano
Antonio J. Serrano

President d'AEP.

ver +

Des de petit em van inculcar que no era correcte expressar segons quines emocions ni parlar de segons quines coses. Em vaig convertir en un nen, en una persona, tímida, amb moltes pors i inseguretats, que de mica en mica van anar creixent, per convertir-se en sospitosos habituals, i transformar-se en forma d’anorèxia, depressió, intent de suïcidi. Però tot això va arribar un moment que es va transformar en una cosa positiva, i va ser a través de l’activisme. Recordo el dia exacte en què, en un taller per a alumnes d’infermeria, a l’acabar una se’m va acostar i em va dir que gràcies al meu relat havia comprès el seu pare. Allà vaig comprendre la importància de la paraula com a element transformador i del relat en primera persona.

En els tallers que fem a Amb Experiència Pròpia intentem transmetre dues idees bàsiques: que hem de verbalitzar el nostre malestar emocional, que hem de deixar de sentir-nos culpables, plegables, d’autoestigmatitzar-nos, en definitiva de sortir d’aquest imperi de la normalitat per poder trencar l’estigma existent encara avui en la societat. Frases com "llavors sents veus i pots matar gent", "posa-hi ganes, tots tenim problemes", "pren pastilles, que estàs molt malament", "per què he d’anar a cal metge si la boja ets tu" ... No són frases tretes de ChatGPT, ni de novel·les o pel·lícules; són frases que ens fan arribar diàriament al perfil d’Instagram de l’associació. I venen d’una societat que encara no entén i no comprèn allò que no és estàndard, que no és dins de l’engranatge del sistema capitalista. Som en una societat del cansament, en què s’explota l’autoexigència i la positivitat, la importància del jo per sobre del tot.

Notícies relacionades

L’altra idea que transmetem és que una gran part de les persones amb problemes de salut mental es recuperen. I recuperar-se no és curar-se, no és absència de símptomes, sinó que es tracta d’un viatge en què cada persona viu la seva pròpia recuperació, de manera única, amb alts i baixos i sense una línia recta, buscant una identitat independent del trastorn. Un procés que està basat en la resiliència i en l’esperança, en què es busca que la persona recuperi el seu paper en la comunitat. I tot això passa per un canvi de paradigma de la visió que té la societat en general, i els polítics i professionals de la salut en particular. Això diu la declaració de drets de les persones amb discapacitat de Nova York del 2006, i la seva derivada, que són els Quality Rights de l’OMS, a través del desenvolupament de figures com l’agent de suport mutu, la planificació de decisions anticipades o, sobretot, la capacitat jurídica de les persones.

M’agradaria acabar amb una metàfora que fem servir als tallers, en què agafo una ampolla petita d’aigua i, subjectant-la amb el braç estès, els demano quin és el factor perquè jo acabi deixant-la anar... Si no ho heu endevinat és el temps. Jo puc estar molt fort i aguantar hores amb el braç estès però al final deixaré anar l’ampolla, pel mal a la mà o l’espatlla. Doncs ara ens hem d’imaginar que no és una ampolla, que és un petit malestar emocional que, si l’anem acumulant, si no el verbalitzem, al final ens farà mal i ens danyarà emocionalment. Parlem de salut mental.