Un any en els abismes de la depressió

"De vegades em miro al mirall i no em reconec"; "estic cansada d’haver de ser forta, fa sis anys que lluito cada dia"; "és un estat de tristesa constant"; "he pogut canviar". El Marcel·lí, la Dayana, la Carme, el Juan Luis, la Carmen, el Joel i l’Andrea han patit o pateixen depressió i han deixat testimoni de les seves vides al documental Anhedònia, dins la depressió, que ha fet un seguiment inèdit: acompanyar els protagonistes durant un any.

Són persones de 18 a 83 anys, amb vivències i contextos diferents, però amb un punt en comú: la lluita contra el trastorn mental. Amb els seus abismes però també amb les seves esperances a què agafar-se. "Hi ha llums al túnel", afirma, esperançat, un dels protagonistes al final de l’audiovisual, dirigit pel periodista d’EL PERIÓDICO Fidel Masreal i per Facundo Beraudi, i que ha comptat amb el suport directe del Govern a través del Pacte Nacional per la Salut Mental, de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.

Tristesa constant

Qui parla de finestres que poden obrir-se és Marcel·lí López, que va acceptar narrar la seva vida malgrat estar immers en el trastorn. "És un estat de tristesa constant", confessa. En el seu relat apareixen factors psicològics com el dol tardà per la mort del seu pare o una situació laboral que el va portar a esclatar, així com una etapa marcada per l’abús de l’alcohol i la falta de recursos de salut pública. La metàfora del túnel sense sortida que relata a l’inici del documental es transforma, mesos després, en una idea diferent: "Encara no veig el final, però puc veure que el túnel està il·luminat i va en una direcció". Segons els seus autors, el documental és fidel a la reclamació d’organitzacions de familiars i afectats i del mateix Govern en el Pla de Salut Mental: "La participació i l’empoderament de les persones amb una experiència viscuda o que pateixin un problema de salut mental".

Valentí Roda, productor, descriu en aquest sentit l’aposta de la productora Bas-Broadcaster: "El documental mostra un tema difícil i cru, no hem volgut basar-nos en vips ni experts, simplement hem acompanyat durant més d’un any gent que pateix depressió". El periodista Fidel Masreal explica que la idea sempre ha sigut "senzillament escoltar, donar veu, acompanyar, abraçar la seva subjectivitat i donar una visió coral perquè cadascú tregui les seves conclusions".

El documental es va començar a gestar el 2020 i, per accedir a persones disposades a relatar el seu dia a dia, va comptar amb el suport de diferents entitats socials (Salut Mental Catalunya, Obertament i Som Via, entre d’altres), així com centres hospitalaris de referència com l’Hospital del Mar, Sant Pau i Sant Joan de Déu.

Des de la infància

Dayana Abigail, de 21 anys, relata com durant la seva infància va patir un problema en el si de la família. La depressió la portava a mirar-se al mirall i "no reconèixer-se". Al documental, relata que va intentar en més d’una ocasió acabar amb la seva vida i, després de molts anys de lluita, mostra el seu objectiu: "Que l’any vinent sigui una mica millor que el passat".

Facundo Beraudi, codirector i realitzador del documental, remarca que una de les claus va ser generar confiança en les persones entrevistades, mitjançant un equip de rodatge mínim i no invasiu: "Hem aconseguit donar veu a aquestes persones. El tema em va atrapar des del primer moment perquè he tingut experiències familiars. La clau va ser com traslladar aquestes vivències a la pantalla. Vam optar per un equip mínim perquè les persones entrevistades tinguessin la màxima comoditat i per concentrar la mirada en el que ens explicaven, sense artificis. És una peça sincera, petita, però molt valenta". "Són set persones meravelloses –afegeix Beraudi- que estan patint però que estan lluitant en una guerra molt desigual. És important que la gent escolti i es fiqui tan endins com pugui en aquestes històries perquè és una manera de comprendre la depressió".

Carme Llanes, una altra de les protagonistes, veïna de Barcelona, explica que ha passat per quatre episodis depressius, malgrat que la seva vida és feliç en tots els aspectes. La més dura va ser la depressió postpart: "La meva filla era una nena desitjada..., però no li feia cas. L’alimentava i li canviava els bolquers, però poca cosa més. Un dia la vaig mirar i, per un segon, vaig pensar que si no respirava era igual... Això no s’oblida".

A l’acompanyar les persones protagonistes en el seu dia a dia, el documental no podia comptar amb un guió prefixat. A l’escoltar els testimonis durant mesos, apareixen reflectits els desafiaments relacionats amb aquest trastorn: la soledat, les idees de suïcidi, els tractaments, la falta de professionals, la depressió postpart, els trastorns alimentaris, el paper de l’entorn familiar, els traumes infantils, els factors socials i, per descomptat, la recuperació.

Joel, el més jove, va començar amb la depressió amb 13 anys i en l’actualitat fa vida normal. "He lluitat amb mi mateix", relata orgullós. Juan Luis, de 83 anys, el més veterà dels protagonistes, pateix soledat no volguda des que va morir la seva dona. "Els dies durant els últims anys són molt semblants. Des de la mort de la meva dona soc un altre. He perdut la il·lusió, ho he perdut tot". El suïcidi forma part també del relat d’aquest veí de Barcelona, que rep el suport d’Amics de la Gent Gran.

Carmen Prieto, una altra de les participants, descriu la situació de maltractament per la qual va passar en el seu matrimoni durant anys i la depressió que li va provocar. "No podia continuar aguantant, em vaig plantejar anar-me’n de casa. Me’n vaig anar i llavors el maltractament va empitjorar i va ser quan realment vaig caure en la depressió més profunda". Prieto mostra al documental la seva evolució positiva al llarg dels anys i proclama: "He canviat".

Notícies relacionades

Centenars de cotxes segueixen al barranc del Poio 11 mesos després de la dana

La jutge deixa en llibertat el pare que va violar la seva filla de 20 anys davant el seu altre fill de 8 a Lleida

Diversitat de factors

Els experts coincideixen que la depressió és un trastorn en el qual conflueixen causes biològiques, psicològiques i socials. Precisament, aquesta diversitat de factors és el que destaca Andrea Gracia, de 28 anys i una de les cares d’Anhedònia dins la depressió. Fa més de deu anys que Gracia conviu amb el trastorn: "Estic cansada d’haver de ser forta, vull ser feble, vull deixar de lluitar, cada dia per a mi és lluitar. Estar així sis anys arriba a un punt que cansa".