L’informe per erradicar la pobresa infantil a Catalunya proposa incloure la despesa en habitatge com a indicador de vulnerabilitat

El punt de partida és que Catalunya té uns nivells molt elevats de pobresa infantil en comparació amb Europa. I les ajudes econòmiques i prestacions han tingut un «impacte limitat»; és a dir, malgrat aquestes ajudes, el «risc de pobresa infantil amb prou feines es redueix». Les prestacions específiques per a la infància tenen un abast reduït, igual com la renda garantida i l’ingrés mínim vital. Moltes famílies queden fora del sistema o reben imports insuficients.

I l’habitatge apareix com a factor clau en aquesta equació: el 45,5% de nens en pobresa severa viuen en llars amb sobrecàrrega d’habitatge (més del 40% dels ingressos destinats a sostre i subministraments). Aquesta xifra és d’un no menyspreable 12,3% en famílies amb ingressos intermedis. Malgrat això, el 2023, només 35.901 famílies amb menors van rebre suport, davant més de 91.700 llars amb nens en pobresa severa i unes 250.000 en risc de pobresa.

L’informe atribueix les causes d’aquest panorama a diversos factors. En primer lloc, que els recursos destinats a infància i a les famílies són insuficients; en segon, a la «baixa cobertura» de les prestacions, que deixa fora una part significativa de famílies necessitades. Un tercer element és la fragmentació entre Generalitat, Estat i ajuntaments. Els experts alerten del fenomen del ‘non-take-up’; és a dir, famílies que tenen dret a les ajudes però no hi accedeixen per desconeixement, dificultats administratives o desconfiança. I, finalment, posen sobre la taula el factor de la privació material.

Fet aquest diagnòstic, el CETIS proposa una «reforma profunda i ambiciosa de les ajudes» per millorar-ne l’eficàcia, reduir la xifra del ‘non-take-up’ i ampliar la protecció tenint en compte la privació material. «No n’hi ha prou amb tenir prestacions: la quantia ha de ser suficient per treure les famílies de la pobresa», adverteix l’informe, que recorda que en països del sud d’Europa com Espanya, «les ajudes resulten simbòliques en comparació amb els costos reals de criança».

Les propostes

El decàleg per combatre la pobresa comença amb el primer objectiu d’erradicar la pobresa infantil severa, que afecta 188.452 nens i nenes. Les prestacions actuals (RG, IMV, complement d’ajuda per a la infància) no garanteixen ingressos per sobre del llindar de pobresa severa. Per això, el CETIS planteja revisar i reforçar la renda garantida, integrar l’IMV «en un sistema més coherent» i «assegurar que totes les llars amb nens disposin d’ingressos suficients per superar el llindar de pobresa severa».

Però l’informe va més enllà i proposa ampliar la protecció tenint en compte la privació material. Assenyala que limitar les ajudes només a les rendes més baixes «crea efectes barrera i desincentius». Per això, recomana un model més flexible, en què el suport econòmic arribi a un ventall més ampli de famílies i disminueixi progressivament a mesura que augmenten els ingressos.

«La pobresa infantil no és només monetària: molts nens pateixen privació material (alimentació insuficient, falta de roba adequada, absència de llibres o d’un espai per estudiar, manca de recursos per a activitats escolars i d’oci). Fins i tot famílies que no compleixen els criteris de pobresa monetària pateixen privacions greus», remarquen els experts.

Complement d’habitatge i ajuda universal

Aquí, el cost de l’habitatge s’apunta com «un factor crític». Un 9,6% de nens catalans viuen en llars amb sobrecàrrega per lloguer o hipoteca. Entre els nens en pobresa severa, aquesta sobrecàrrega puja al 45,5%.

En aquest àmbit, els experts recomanen al Govern crear un complement d’habitatge per a famílies amb fills i ampliar i simplificar els programes d’ajudes al lloguer. Aquí suggereixen que les prestacions contemplin directament indicadors de privació material com per exemple el cost del lloguer que pagui una família.

Un altre objectiu dels experts és reduir el nombre de famílies que tenen dret a ajudes, però que no les demanen per desconeixement, complexitat administrativa o desconfiança cap a l’Administració. Aquest fenomen, apunten, afecta l’RGC i l’IMV. Per fer-ho proposen simplificar i automatitzar els procediments administratius, informar i acompanyar millor les famílies en la tramitació i compatibilitzar prestacions amb ingressos laborals.

I apunten a una estratègia innovadora: universalitzar les ajudes en la primera infància –el primer any o els tres primers anys, per exemple– per augmentar la cobertura, de manera que al ser una ajuda universal, sense importar la renda, tots els nens estan ja en el sistema. Passada la fase universal, els nens més vulnerables podrien continuar rebent aquesta ajuda.

Així mateix, els experts aconsellen utilitzar informació del sistema educatiu (alumnat amb necessitats socioeconòmiques detectades, NESE) per identificar famílies vulnerables i activar suports de l’Administració.

Notícies relacionades

La pobresa infantil continua escalant a Catalunya: ja afecta el 35% de menors de 16 anys

El difícil salt a l’institut als 12 anys: primer d’ESO, el curs que registra més repetidors

El CETIS ha presentat totes aquestes propostes en un acte al Palau Robert presidit per la consellera Mònica Martínez Bravo, que ha compartit el diagnòstic. «Catalunya arrossega des de fa dècades una taxa de pobresa infantil persistent i superior a la mitjana europea. Un de cada tres menors viu en situació de vulnerabilitat, i això no només és una injustícia social, sinó també un fre per al futur del país. Per això necessitem entendre les prestacions socials com una inversió: invertir en infància és invertir en cohesió, en igualtat d’oportunitats i en prosperitat compartida», ha remarcat la consellera.

En la presentació també hi han participat el secretari general de Drets Socials i Inclusió, Raúl Moreno; la secretària de Cicles de Vida i Ciutadania, Teresa Llorens; la presidenta del CETIS, Rosa Alarcón, i els investigadors Pau Marí-Klose, Sara Ayllón, Alba Lanau i Albert Arcarons.