Miquel Carceller, professor: «No és que els joves d’avui siguin pitjors; és que no se’ls ha exigit, no se’ls ha preparat»

-Personalment, allargaria l’etapa a l’escola. Faria que vinguessin a l’institut dos anys més tard, com es feia abans. Per una qüestió de maduresa. Un percentatge elevat d’alumnes no estan prou madurs per adaptar-se de cop a un univers absolutament diferent, on van pel seu compte i on, des del punt de vista de l’aprenentatge, no arriben amb la base que se’ls començarà a exigir.

-Segons el seu parer, ¿la primària s’hauria de semblar més a la secundària, per preparar la transició, o al revés?

-Sense que soni a crítica al professorat de primària, la primària s’hauria de semblar més a la secundària. Mirant-ho a llarg termini, la missió d’un centre educatiu és preparar els nens perquè quan arribin al món adult siguin competents. Si el que fem és que l’institut s’acosti a la primària, tindrem menys anys per preparar els nens per a aquest món adult, professional o laboral. Avui dia es gradua gent que no està gens preparada per al que es trobarà. Estan massa guiats i el món de fora, ens agradi o no, no és així.

-¿Parla de nivell acadèmic o de competències?

-Parlo de tot. D’espavilar-se. Un exemple són els apunts. Prendre apunts, que durant anys ha estat demonitzat, no és que et faci competent en aquesta matèria, és que et fa competent per estar amb un nivell d’atenció mínim, una cosa que cada vegada costa més. I amb aquest nivell d’atenció ets capaç d’escoltar el professor, d’interioritzar-lo i traduir-lo en uns apunts. Això t’ho trobaràs en el món laboral. Si, per exemple, a sisè es comencés a potenciar la presa d’apunts, per l’hàbit, quan arribarien a l’institut no seria la primera vegada que haurien d’intentar escoltar i transcriure una idea.

-¿Es troben això, que arriben a primer d’ESO i no saben prendre apunts?

-¡I a primer de batxillerat! A El Joncar hem començat a tirar cap enrere. Han sortit les dues primeres promocions de segon de batxillerat, hem fet balanç i a partir d’aquí hem intentat solucionar els problemes des del principi. Però el nostre principi són els 12 anys i és primer d’ESO i potser és tard. No dic que ho facin malament a primària, anem tots de la mà, però si comences amb 10 i no amb 12, amb 12 no comences des de zero.

-Si tanta gent coincideix en el diagnòstic, ¿per què creu que no es mou res?

-Crec que està canviant, també a primària. El problema és la por que els nens es frustrin. Si compares el material que s’utilitzava en un sisè d’EGB amb un sisè de primària, és a anys llum, ¡i respecte a l’evolució humana no hem anat enrere! Per tant, és una cosa cultural. Si tu ara demanes a un grup, i això m’ha passat a mi, no a l’ESO, a batxillerat, que es llegeixin un article de tres cares, et responen que és impossible, que no poden. Des de petits els hauríem d’acostumar a un cert hàbit de lectura, a fer tasques menys atractives i més metòdiques però que els vagin preparant. Fins i tot qüestions de memorització. Es tractaria d’entrar-los una mica més a primària perquè quan arribin a l’institut puguem estirar-los una mica més. ¡Vull que siguin competents!

-¿L’alumnat que arriba a primer d’ESO ara és menys competent que fa 10 anys?

-Sí. Rotundament sí. Amb diferència. Ho veig a l’institut i ho veig a la universitat. Faig classe a la facultat, en el grau i en doctorat, i, comparativament amb els seus paral·lels de fa 5 o 10 anys, és un sí rotund en els tres nivells. I no es tracta del ‘qualsevol temps passat va ser millor’. És així. I no són cognitivament pitjors. No és que no tinguin aptituds, és que no se’ls ha exigit. No se’ls ha preparat.

-Però, ¿per què?

-Perquè creien que no ho necessitaven, que necessitaven altres virtuts, per no frustrar-los... I la disminució de l’exigència ha fet disminuir la competència. Com menys exigència, menys competència.

-Admetre això, com a societat, és admetre un fracàs.

-Però no és un fracàs. S’ha intentat ensenyar d’una altra manera amb tota la bona intenció del món, de ben segur, però no ha acabat de funcionar. No passa res, para i torna a començar. Si no, estem tirant la pilota cap endavant esperant que se solucioni sol. Els deures, per exemple. Els deures són una llauna per a l’alumne i per a les famílies, però t’ensenyen que tens una obligació amb una data límit. Al treure els deures, es perd aquest sentit de responsabilitat.

-Una de les coses que impacta en el salt a l’institut és la pèrdua de pes de la figura del tutor. Potser faria falta més acompanyament...

-¡Ja se’n fa! Hi ha la figura de les orientadores i les cotutories. Nosaltres no som ni de bon tros l’únic centre que fa cotutories. El grup classe, que són 30, té dos tutors. Així cada tutor no en té 30, en té 15, cosa que fa més fàcil el seguiment. I, a més, hi ha una orientadora referent que també hi és a sobre. Aquesta atenció més emocional sí que s’ha anat millorant amb els anys i això no ha de tirar enrere. Això és una millora. Ha d’estar, però no pots deixar de fer matemàtiques per fer una hora extra d’això. ¡Han d’estar totes dues!

-Una altra de les qüestions que aflora al parlar sobre el salt a l’institut és el paper dels professors de secundària. La frustració que genera en un sector del cos ensenyar a nens més immadurs... les reticències per acceptar el paper de cures, necessaris quan parlem d’una etapa obligatòria.

-Totalment d’acord. Però, ¿per què ha de ser una cosa dicotòmica? ¿Per què el professor de secundària ha de triar entre impartir classe i cuidar? No és ni blanc ni negre. Puc entendre les dues parts. A un professor normalment li agrada fer classe, i fer classe ho inclou tot. Inclou escoltar l’alumnat, fer una activitat, riure i impartir. El problema és que de vegades totes les altres parts s’han menjat gairebé sencera la d’impartir docència purament, la transmissió de coneixements. I no fa falta que ho sigui tot, però hi ha d’haver una part d’això.

Notícies relacionades

Catalunya activa avisos per fortes pluges a totes les comarques davant la previsió d’un diumenge convuls

El difícil salt a l’institut als 12 anys: primer d’ESO, el curs que registra més repetidors

-Llavors, ¿la urgència és pressionar més a primària?

-Tots tenim una part de responsabilitat. El problema principal que veig avui dia, que és transversal, és una disminució galopant de comprensió lectora que afecta totes les matèries. Aquesta comprensió lectora no és només una responsabilitat del professorat de primària que ensenya a llegir, però, si allí es pressiona una mica abans, nosaltres podrem pressionar una mica abans, també. Si abans podíem exigir llegir uns textos i ara hi renunciem perquè creiem que no els entendran i anem a una versió simplificada, ho estem fent malament. Els hem de donar la versió complexa i que s’hi barallin. Hem de remar tots. Aquí a primer d’ESO fèiem dues hores a la setmana de càpsules, que eren molt guais perquè podien ser de qualsevol cosa que els interessés, de jocs de rol, però aquest any hem tret les dues hores de càpsules i les hem donat una a català i una a matemàtiques.