"Tinc càncer però no ho vull dir als fills"

Fa tres anys que la Laura, que ronda la cinquantena i té dos fills, de 13 i 16 anys, va superar un càncer de mama. No obstant, acaba de tenir una recaiguda. Un marcador va aparèixer alterat després d’unes anàlisis de sang. Per sort, a diferència de la vegada anterior, en què es va sotmetre a una quimioteràpia, ara està amb un nou tractament que no li causa símptomes visibles. La Laura pot fer vida amb normalitat: treballarà i fa esport. Tot i que ho ha dit a la parella i als pares, la Laura no ho vol explicar als fills. No vol que tornin a patir, ja que el petit encara arrossega l’angoixa de la primera vegada.

El dilema a què s’enfronta la Laura és més habitual que no es pensa. ¿Cal informar els menors d’una malaltia en un moment en què no hi ha símptomes visibles i està controlada? ¿O val més esperar i veure què passa? Es tracta d’una decisió molt personal. Els psicòlegs, però, recomanen ser transparents i donar als menors tota la informació disponible.

"La nostra recomanació és que els fills tinguin la informació, però sense criminalitzar els qui optin per no explicar-ho. Si una mare no vol dir-ho als menors és perquè evidentment està preocupada i no vol que els fills ho tornin a passar malament", explica a EL PERIÓDICO Sara López, psicooncòloga de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) de Barcelona. López recorda que l’AECC té un telèfon gratuït, el 900 100 036, que està disponible les 24 hores tant per a pacients com per a familiars, siguin adults o menors d’edat.

Millor a llarg termini

¿Per què l’AECC recomana comunicar als fills la malaltia? "Perquè, malgrat que a curt termini pugui ser un impacte, a llarg termini generalment és més beneficiós. Com et dic, no hem de criminalitzar qui no ho faci. Però la recomanació genèrica és fer-ho", diu López. "A més, els infants són molt imaginatius. Enganyar-los no és mai la millor solució. Respectant, insisteixo, el temps que necessitin els pares per donar-los la informació als fills", afegeix aquesta psicooncòloga.

L’AECC suggereix, a més, que la informació es doni d’una manera "conjunta" en cas que hi hagi "diversos infants". És a dir, donar la informació en família, incloent-hi l’altre progenitor o progenitora (en cas que n’hi hagi). "És important que sigui tot el nucli familiar perquè els menors se sentin segurs i tranquils i puguin expressar els seus dubtes. I, si cal, després tenir una conversa individual amb cadascun", assenyala López.

Segons Anna Salo, psicooncòloga de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, "moltes famílies tenen por tant de la reacció de l’infant com de la malaltia de l’adult", ja que temen que la veritat faci més mal encara al menor. "Però la realitat és que els infants noten que passa alguna cosa i quan no tenen informació clara, sovint omplen els buits amb idees que poden ser encara més angoixants. Això augmenta la incertesa i mina la seva confiança en els adults", diu Salo.

En totes les edats

Salo és partidària de "comunicar la malaltia" en totes les edats, intentant evitar així la confusió o la por. "A la canalla cal explicar-li que no és responsabilitat seva. També aclarir-los que no és res que s’encomani i que el tractament pot fer que la mare o el pare es puguin trobar malament, però que l’equip mèdic treballa perquè es recuperi i tingui els mínims efectes secundaris possibles", afegeix.

Notícies relacionades

Francisco Castaño, educador: «A l’estiu comprem la pau i cedim amb els nostres fills, però arriba el setembre i tenim un problema»

Esther Niubó, consellera d’Educació i FP: «Estem convençuts que el TC donarà validesa al model lingüístic de l’escola catalana»

Aquesta psicooncòloga aconsella no sols dir tota la veritat, sinó també fer-ho "tan aviat" com es confirmi el diagnòstic. El nen, diu Salo, ha de saber què passa a la mare o al pare a l’hospital, per què li fan tantes proves. "També és important pensar on es comunica tot això. Cal explicar-ho en un lloc tranquil, amb temps i, si es pot, amb el suport de l’equip de salut, com el psicòleg".

En els casos en què hi ha recaigudes, com ha passat a Laura, Salo també aposta per dir-ho a la canalla. "Sempre recomanem dir la veritat i tenir en compte l’edat del nen i el seu desenvolupament per adaptar-nos a les necessitats particulars", explica. Insisteix que ocultar la realitat té riscos, perquè provoca "confusió, desconfiança cap a l’adult i un cert aïllament de l’infant".