"Quan estava neta em vaig enfonsar"

Tenir càncer suposa un terratrèmol emocional per als pacients i les seves famílies. Malgrat els avenços en aquesta malaltia, la majoria dels pacients senten por, estrès, preocupació, tristesa o ansietat. I entre un 15% i un 25% pateix depressió amb símptomes clínicament rellevants.

Un d’aquests pacients és Lisa de la Herrán, que va ser diagnosticada d’un sarcoma a la cama l’agost del 2023 i va patir una depressió uns quants mesos després, associada a la malaltia que ja estava superant quan van aparèixer els primers símptomes depressius. Aquesta dona explica la seva vivència a EL PERIÓDICO per conscienciar i normalitzar una situació molt estesa, atesa l’alta incidència de càncer però que, en la majoria dels casos, es pateix en silenci.

Lisa té 53 anys i viu a Madrid. Amb 51 anys, l’agost del 2023, es va notar un bony a la cama, per sobre del genoll esquerre i després de consultar a un traumatòleg, va rebre la mala notícia que era un sarcoma de grau 1. En un inici no s’ho va prendre "ni bé ni malament", va pensar que tocava encomanar-se als metges i confiar que tot anés bé.

Tot i que sí que va notar, des de l’inici, la preocupació dels seus familiars i amics. Lisa ha patit altres malalties, entre aquestes un aneurisma, que va tenir durant la pandèmia, cosa que va retardar l’operació. "Era com viure amb una bomba de rellotgeria al cap. Quan m’anava a ficar al llit em feia mal i pensava que no sabia ni si m’anava a aixecar", explica.

Ara bé, la "pressió social" que ha sentit en els últims dos anys ha sigut molt més gran. "El càncer és com si et posessin un segell al front i tothom es preocupa, et pregunta, com si estiguessis a punt de morir. I jo pensava, anem pas a pas, ¿no?. A més, la gent et repeteix constantment que ho estàs portant molt bé, cosa que et crea una mica d’angoixa perquè no saps realment com ho hauries de portar", explica.

Plorar per qualsevol cosa

En aquest ambient, Lisa es va sotmetre tant a l’operació com a la radioteràpia i a les 80 sessions de rehabilitació necessàries. En un inici, després de la intervenció, va haver d’anar amb caminador i després amb crossa, però ha recuperat la mobilitat completa, tot i que li costa una mica pujar escales i de vegades la zona operada se li queda com engarrotada.

No obstant, quan va acabar tot el procés i l’abril de l’any passat el seu metge li va dir una de les frases que més esperava escoltar: "Tens els marges nets", amb referència que no quedava ni rastre de cèl·lules malignes a la seva cama, en aquell moment li va donar la "davallada" i va entrar en una fase en què plorava davant qualsevol cosa, no li venia de gust sortir de casa i tenia la sensibilitat a flor de pell. "M’era igual tot, no tenia ganes de res i a sobre em sentia malament perquè havia d’estar contenta perquè tot havia anat bé", relata.

Lisa interpreta que va tenir depressió en aquell moment perquè quan saps que tens càncer "et poses en el pitjor", però quan "algú et diu que ja ha acabat és com quan estàs treballant tot l’any i no et permets posar-te malalt però arriba l’estiu i emmalalteixes". "El teu cos crec que es relaxa i la ment igual i et cau el món a sobre de cop i volta".

De fet, són molts els pacients que pateixen depressió quan acaba la fase més dura del tractament. Diversos psicòlegs consultats diuen que es tracta d’un dels moments "emocionalment més complexos" perquè el pacient ha de reprendre la seva vida però, normalment, amb seqüeles i sense el suport mèdic que tenen durant el procés.

Notícies relacionades

Retards a Rodalies un mes abans de començar les obres de l’R3

Albiol explica que la falta de mitjans motiva el tancament de les platges

L’atenció psicològica

Lisa, però, va decidir demanar ajuda professional i va consultar el seu metge de capçalera, que li va dir que demanés cita al servei d’atenció psicològica de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC). Davant la manca de recursos que hi ha en salut mental al sistema públic, aquest servei s’ha convertit en un dels referents en ajuda emocional al pacient oncològic.