¿Què es pot fer amb la superfície cremada en els incendis? Els experts recomanen no reforestar: «La naturalesa s’obrirà pas»

«Sovint, per la concepció social que tenim, pot semblar un trauma acceptar que el paisatge canviï, però, en la majoria de casos, no és necessari reforestar», considera l’investigador del CSIC especialista en incendis forestals Lluís Brotons. Sempre s’esmenta l’excés de massa forestal d’Espanya. Però, després d’un incendi, precisament s’obren espais oberts o zones ideals per a les pastures: «Que hi hagi menys bosc no necessàriament ha de ser un problema, al contrari».

Aquest plantejament xoca amb la imatge pública de la catàstrofe. Després de cada incendi, la pressió social i política acostuma a empènyer a actuar amb rapidesa i a prometre grans plans de reforestació. No obstant, els ecòlegs recorden que els boscos mediterranis estan adaptats al foc des de fa segles: les alzines, les sureres o els pins rebroten amb facilitat, i els matolls colonitzen el terreny amb rapidesa. La intervenció humana, si no està molt ben planificada, pot alterar aquesta dinàmica natural i, en ocasions, resultar fins i tot nociva.

¿I quan és necessari actuar? De vegades, es poden emprendre accions per evitar l’erosió provocada per les possibles pluges. A la zona del Baix Ebre, a Catalunya, s’han aplicat aquest tipus de solucions per assegurar el terreny i talar arbres que podrien caure sobre els camins o la carretera.

Aquesta erosió és un dels riscos immediats després d’un gran incendi. Quan les pluges arriben, el terra desprotegit perd la capa fèrtil i els vessants es poden ensorrar. Per això, en alguns punts crítics, es col·loquen malles o barreres vegetals que frenin l’arrossegament. Són mesures temporals que busquen estabilitzar el terreny fins que la vegetació torni a brollar per si sola.

«Però repoblar un bosc, en general, no és una bona opció», comenta Brotons. Aquest expert admet que en cas que es tracti d’un propietari privat pot decidir fer-ho. No obstant, normalment, els arbres i els arbustos rebroten i es regeneren.

Altres condicions

¿Hi ha la possibilitat que després d’aquesta recuperació el medi natural es transformi? Les últimes evidències confirmen que sí. «El més habitual sempre ha sigut una regeneració massiva, amb la típica catifa de petits pins o altres espècies creixent molt juntes», assenyala Josep Maria Espelta, científic del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals). Però el que s’ha comprovat a molts punts d’Espanya és diferent: «S’observen pins, però també matolls i un paisatge més heterogeni que combina bosc, prats i arbustos».

Aquest paisatge mixt no s’ha d’interpretar com una pèrdua. Els especialistes insisteixen que la diversitat d’ambients és una forma d’adaptació davant el canvi climàtic. Més heterogeneïtat significa menys risc d’incendis massius i més resiliència davant sequeres. «En un món en què cada vegada hi ha més escassetat d’aigua, potser és el sistema que es va adaptant a les noves condicions, però no és fàcil estar preparat perquè el paisatge del teu entorn més immediat canviï», precisa Brotons.

En les últimes setmanes, tots els experts han coincidit a assenyalar que les condicions climàtiques actuals (juntament amb el risc d’incendi associat) són noves. «Una cosa així no havia passat mai a Espanya, sembla que hem saltat de nivell i hem observat fenòmens com els de Califòrnia, per exemple», apunta Brotons, abans d’afegir que «sembla evident que requerim un nou sistema, en què els processos naturals i la gestió es complementen i ajuden a construir un paisatge més segur per a la població», afirma.

El canvi de paradigma implica acceptar que el paisatge no sempre tornarà a ser idèntic. L’ideal del «bosc etern» que resisteix immutable no encaixa amb la realitat d’un clima més càlid, amb onades de calor més freqüents i focs cada vegada més intensos.

El cas de les Médulas

L’escenari calcinat de les Médulas, el principal reclam turístic d’El Bierzo, a Lleó, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997 i Monument Natural el 2022, és paradigmàtic. Aquesta regió, que en època romana es va convertir en una de les principals explotacions d’or, ha vist com els seus arbres centenaris quedaven, primer, secs i, després, coberts de cendra. Especialistes de la Universitat de Lleó ja han constatat que els boscos d’alzines i roures es recuperaran en poc més d’una dècada. Altres espècies, en canvi, com els castanyers, ho tindran més complicat. Però no hi ha dubte que les arbredes, d’una manera o d’una altra, tornaran a obrir-se camí.

Notícies relacionades

La meitat de municipis de Catalunya obligats a tenir un pla de prevenció d’incendis no el tenen actualitzat

Catalunya detecta un augment d’homes víctimes de matrimonis forçats

Brotons, passejant per les Médulas, explica que el poble es va salvar «de miracle». I remarca que els boscos, de roures, alzines i matolls, han cremat amb una intensitat que normalment s’associa als boscos de coníferes (pins). «És molt interessant veure el que ha passat aquí perquè som davant una orografia amb un relleu complex en què és difícil aplicar mesures d’extinció», opina. «De tota manera, alhora, cal assenyalar que les pastures i els cultius són difícils de recuperar en un terreny tan accidentat», afegeix.

Aquesta dificultat d’accés i d’aprofitament agrícola explica també per què molts d’aquests territoris han quedat abandonats durant dècades, amb una vegetació densa i contínua que es converteix en combustible acumulat. Els experts insisteixen que la prevenció ha de passar per un nou model de gestió del territori: menys abandonament rural, més mosaic d’usos i una planificació que assumeixi que el foc és part inevitable de la dinàmica natural.