Sanabria, l’esperança entre cendres

A Chenosdanta (Zamora) hi ha una font amb l’aigua tan freda que si una llagosta tenia la desgràcia de caure-hi moria instantàniament "perquè se li tallava la sang", m’explicava el meu pare. Chenosdanta, un peneplà ja a prop de la llacuna de Peces, que tantes vegades va ser espai d’esbarjo i berenars familiars, de reunions d’amics a l’estiu, és ara un paisatge lunar, abrasat per un foc infernal. Ho sé pels vídeos que ens envien els que es van quedar al poble de San Martín de Castañeda, l’heroica resistència que vetlla pel nostre paradís de Sanabria. Aquest dilluns hauria d’haver sigut com tots els dilluns de tots els agostos: de compres i xafardeig al mercat del Puente, cues per als pulpeiros d’O Carballiño, on et creues amb altres sanabrencs que han tornat de la diàspora, quarta i cinquena generació descendents d’emigrants lligats a aquest cordó umbilical que ens impedeix allunyar-nos-en definitivament, perquè Sanabria és el si matern que ens bressa i ens inspira, tot i que els seus fills protagonitzem baralles caïnites, com bons germans.

Com a periodista, estàs acostumada a les històries alienes més dures. Empatitzes i sents tots els testimonis, cada imatge, cada detall. Si no, no series capaç d’explicar-ho i aquest és, al cap i a la fi, el nostre ofici. Però, tot i així, existeix una fina línia que et manté sa i estalvi del primer front. Continuen sent coses que li passen a d’altres. Només que aquesta vegada t’està passant a tu, és la teva pròpia història i la dels teus la que queda impregnada en la vaixella antiga de les àvies quan mires per últim cop al menjador, ja des de la porta. Amb l’últim tomb de la clau, els records s’amunteguen al costat de les llàgrimes. Vivències de petita i d’adolescent, nostàlgia de rialles, memòries de temps de dol i de retrobament. El passat queda fos. Em resisteixo i dono la volta a la clau en sentit contrari. M’emporto la foto dels meus pares dins del bolso, amb el cor ja no en tinc prou.

Ordenen anar-se’n

La Guàrdia Civil posa pressa. Hi ha persones grans que han resistit tantes coses que es neguen a abandonar el que tanta suor els va costar mantenir. Abans preferirien cremar-se entre els murs que van aixecar gairebé amb les seves pròpies mans, diuen d’altres. Ai, que pocs queden d’aquesta generació tan maltractada, la filla de la postguerra, la que va carregar amb el desenvolupament de tot un país entre les cicatrius de l’èxode i la morriña d’aquesta pàtria retrobada en dies comptats, com aquests que ens acaben de robar. Fa una setmana en vam enterrar un dels últims, dels més joves. En el comiat vam donar per complerta la seva última promesa al diminut cementiri al costat del monestir. La seva família tampoc vol marxar. Aquí no s’abandona ningú, ni vius, ni morts. San Martín de Castañeda no és el pòsit del llac de Sanabria d’Unamuno. Torna a ser el poble de les Misiones de Casona, el d’aquells veïns que donaven als altres fins i tot quan no quedava res per donar.

Ordenen que marxem. Els cotxes van sortint carretera avall; també surten des del pati, encara adornat amb banderins de la festa de dissabte, els autocars que reallotjaran a Benavente els veïns que no enfilen directament a Madrid, Barcelona, Bilbao o Sevilla en una tornada anticipada i inesperada, carregats d’impotència. Però ni tota la ràbia que acumulem els que avancem entre el fètid i abrasador alè que emana del monstre semblen servir per contenir la seva fúria desmesurada. Deixem enrere aquest paisatge verd i blau, on l’aigua canta entre les pedres, perdut entre l’espessa fumarada, quasi irrespirable. Un grapat de valents es queden per lluitar al costat de l’UME i les brigades forestals de la Junta. Ens comuniquem per un xat. Fins i tot ens avisen si han de passar amb la maquinària per les nostres terres, les que van guanyar pam a pam a la muntanya els nostres avantpassats.

Notícies relacionades

La baixada de temperatures i la humitat alleuja la lluita contra el foc, que salta a Pontevedra i continua virulent a Lleó

La durada de l’onada de calor a Catalunya va ser excepcional

Ells són els que es queden sempre, els altres som fills de l’emigració. Anem i venim a disfrutar del paradís, però ja no distingim els paratges ni coneixem els seus noms. Avis, em fa falta una tertúlia d’aquelles sota l’om del Castro per tornar a aprendre. La muntanya ja no és la mateixa, l’aigua del llac fa temps que és calenta com si al fons cremessin de nou els forns de Valverde de Lucerna. Temem que la desídia de tants anys aniquili aquest verger carregat de màgia i misteri que va forjar cada generació sorgida de les arrels d’un mateix roure.

Vulgui la Verge Pelegrina, la nostra patrona, que no es repeteixi la llegenda del llac, i que el virulent incendi no es transformi en un altre bastó com el que va clavar Crist per castigar la supèrbia que continua inundant-nos, ni que ens negui, aquesta vegada, en cendra. Confiem i dipositem la nostra esperança i el nostre agraïment en els que vetlleu per la nostra terra, regada amb la vostra suor i les nostres llàgrimes. La terra que ens uneix i que tant estimem, a la qual necessitem tornar per trobar-nos tots un altre cop. Que així sigui.