Retrobament a Eivissa de dos germans migrants

"El meu germà no em va dir res. Jo estava treballant dilluns i em va trucar el meu cosí a les deu del matí per dir-me que havia pujat a una pastera a la nit. Em vaig tornar boig. Vaig plorar, plorar, plorar i vaig resar a Déu perquè el cuidés. Mai li he dit que vingués en pastera, mai podria dir-li això amb la meva experiència".

Fa tres nits que el Nasser no dorm i es nota al seu rostre fatigat i ullerós. Tres nits revivint la seva pròpia experiència en una pastera per arribar a Espanya, de la que just ara es compleixen tres anys, i que el seu germà acaba d’emular sense previ avís, però amb èxit. És un dels centenars de migrants que acaben d’arribar a les Pitiüses en una ratxa sense precedents a les illes. Ara l’ensurt ha passat i, mentre es va fent fosc al Parc de la Pau, dimecres passat, la seva prioritat és buscar un lloc on passar la nit abans d’agafar el ferri que dijous els portarà a València, on viu el Nasser. No troben res que no sigui a un preu desorbitat i acaben dormint d’aquella manera en un banc del parc. Una altra nit gairebé en blanc.

"No sé quin serà el destí de l’Aymane a partir d’ara. Potser se’n va a Alemanya, a Londres, a França, o es queda aquí... És el destí, no se sap", explica el Nasser, que parla un espanyol gairebé perfecte, mentre el seu germà somriu sense entendre ni una sola paraula, ja que només parla àrab i xampurreja una mica d’anglès. Per a tots dos, és la seva primera i breu visita a Eivissa.

Espanya, només de pas

"Espanya és la porta d’Europa i tots se’n van a Alemanya, França, Holanda, perquè saben que és molt difícil viure a Espanya. I si com a estranger aconsegueixes arribar a Espanya, ja pots passar a tota la resta d’Europa, perquè això és el més difícil", explica el més gran després del retrobament amb el seu germà, a qui ha vingut a buscar dos mesos després que es veiessin per última vegada a Algèria, durant la tradicional Festa del Xai.

Tenen 31 i 29 anys, respectivament, i formen part d’una família consagrada gairebé de ple al fenomen migratori. Tant és així que sis dels set germans, tots tret del més gran, que té 39 anys i viu a Algèria amb els pares, han emigrat amb èxit a Europa: "La nostra germana porta gairebé 15 anys a Europa i el nostre germà també fa ja 10 deu anys que és a França". ¿Per què la joventut abandona en massa aquest país magrebí? Resposta clara i concisa: "A Algèria està tot molt malament".

"Els envien a la mort"

"¿Per què permeten que la gent viatgi així, quan podrien donar-li un visat? Quan t’ho neguen tantes vegades és normal que pensis en viatjar en pastera. Si li dones un visat a algú, el deixes marxar amb avió i que faci la seva vida. En lloc d’això, els envien a la mort. És una bogeria, de veritat", denuncia.

El Nasser sap ben bé de què parla. Ara viu a València, on ha format una família després de casar-se amb una dona espanyola, amb qui fa poc va tenir un fill, i té una feina estable en una empresa de ciments. Però a l’estiu del 2022 es trobava en la mateixa situació que ara l’Aymane.

Fart de la falta d’oportunitats al seu país i amb el puixant exemple dels seus germans en l’horitzó, també va prendre la decisió d’arriscar-ho tot i pujar a una pastera rumb a l’anomenat primer món. El seu port de sortida va ser Mostaganem i el d’arribada, Cartagena. Al recordar aquella travessia encara s’estremeix.

El Nasser diu que el seu germà petit va demanar el visat per viatjar a Espanya en tres ocasions i sempre l’hi van negar. Cada una d’aquestes sol·licituds, assegura, li va costar entorn de 150.000 dinars algerians, l’equivalent a uns 1.000 euros. "Vaig fer el viatge en una pastera amb un motor de tan sols 40 cavalls que no empenyia gaire, sobretot perquè hi anàvem una dotzena de persones. El viatge va durar 20 hores en què em semblava que moria, tornava a la vida, moria, tornava a la vida... Vam passar molta por. Una bogeria", resumeix. Si el viatge va ser tan llarg va ser perquè van haver de viatjar "molt a poc a poc", a penes a deu o dotze quilòmetres per hora, segons anaven comprovant en el GPS.

Una travessia agònica

Després de 70 quilòmetres ja havien consumit la meitat del combustible que portaven a bord i "encara faltaven 130 quilòmetres més per arribar". Una situació límit de la qual, tal com diu convençut, van aconseguir sortir gràcies a dos detalls, un d’humà i un altre de sobrenatural: "Encara sort que el patró era un pescador. A mi em va deixar el timó un segon i del cop que em va fer gairebé bolquem tots. Déu també ens va ajudar amb unes onades que ens van empènyer i van accelerar el ritme, movent-nos al doble de velocitat".

Notícies relacionades

Ancianes que es confinen per «no morir» de calor: «Em tanco amb un ventilador, tres ampolles d’aigua... i les telenovel·les turques»

El saqueig arqueològic va camí de rècord a Catalunya: els casos gairebé es tripliquen respecte al 2024

Finalment, la pastera va arribar a la costa de Múrcia i el Nasser va passar les seves tres primeres nit en sòl espanyol dormint al ras al camp. "Després ens van enviar a Alzira i ens van ficar en un pis. Ens van tractar molt bé", recorda sobre aquell incert inici de la seva nova vida, el mateix punt en el qual ara es troba l’Aymane, tot i que ell té l’insuperable avantatge del seu germà gran, a qui abraça mentre tots dos riuen davant el monument central del Parc de la Pau, abans de viatjar sense problemes a València amb vaixell.

Però el Nasser també recorda que altres no van tenir tanta sort, com aquest amic que va pujar a una pastera fa set anys i de qui no han tornat a saber res. O aquest altre que va morir durant la travessia a causa d’una hemorràgia intracranial provocada pels violents vaivens de la pastera i els cops que es va donar al cap.