Els presseguers ploren

Pocs dies abans de la festa de l’Assumpció ens va arribar la notícia de la defunció d’un temporer. Ningú sap ni quan, ni com, ni on el trobarà la mort, creieu-me. Però tingueu també la certesa que la referència que vaig fer durant els primers dies de la meva arribada a la diòcesi de Lleida en favor de l’atenció que tota vida humana es mereix, la mantinc. No és un crit de guerra –¡sisplau!–, sinó l’eco del clamor d’aquells que no tenen veu. Però no caiguem en el bipartidisme fàcil, temporers o empresaris. De l’Evangeli no es desprèn res més que un fort desig de justícia, de pau, de Déu. Jesucrist ens acompanya misteriosament a tots, perquè puguem aprendre la gran lliçó de la vida: ser feliços. I ho serem si cultivem la felicitat dels altres. Això només es pot donar des de l’Amor, que és, alhora, donar i rebre. No vull parlar des del púlpit, senzillament comparteixo una reflexió.

Tots som persones, temporers i camperols; treballadors i empresaris, vinguem d’on vinguem. Però és que això no va de procedències, això va de no permetre que mai avanci la deshumanització en cap àmbit de la nostra vida. L’Evangeli, que és el full de ruta a curt i llarg termini per als que ens diem cristians, ens indica criteris i opcions que no són anecdòtics o esporàdics. La defensa de la dignitat dels llocs en els quals vivim, de les feines que portem a terme, de l’escolarització que tots els infants necessiten, del salari que rebem, de la cultura que consumim, de les relacions que establim, del descans que tots necessitem... tot això té a veure amb la dignitat, que no és un concepte tan abstracte com perquè no puguem dir res, ni tampoc una realitat tan habitual que puguem donar per suposada o per assegurada per a tothom.

De vegades sembla que a pilota passada les coses siguin més fàcils de dir. No ho sé. El que sí que sé és que mai estem preparats del tot per afrontar la realitat, i tampoc del tot llestos per assumir-la. Ho dic amb tot el respecte pels empresaris i pels temporers que han d’afrontar unes situacions no còmodes, al camp i fora del camp. Però el que no podem fer és quedar-nos de braços plegats, perquè el que sí que sé és que de cada moment de la vida en podem treure una lliçó positiva per continuar creixent. Absolutament de cada instant, per inversemblant o molt dramàtic que pugui ser.

Notícies relacionades

Vacunar-se contra l’herpes podria reduir el risc de demència i fins i tot frenar l’avanç de la malaltia

Condemnats a penes de presó dos metges que es van deixar una tovallola a l’abdomen d’una pacient

Els camps de presseguers d’Alcarràs van ser coneguts per una pel·lícula que va tenir molt d’èxit, però ara podem dir, una vegada més, que la realitat continua superant els nostres relats, molts d’aquests gens ficticis. Això té estreta relació amb el pensament bergoglià que havia afirmat: "La realitat és superior a la idea". Doncs, bé, aquí tenim la prova. La realitat, certament, ens exigeix a tots, empresaris i temporers, que no donem peu mai més a la deshumanització.

Col·loquialment, diem que "la vida és dura". Ho admetem. Però no siguem nosaltres els que la fem més complexa, més espessa, més difícil de digerir. El tancament d’una empresa o la mort d’un temporer ens alerta a tots en molts sentits. Tots som persones i, per tant, molt més que un tuit o un interès en joc cada quatre anys. La mort torna a trucar a la nostra porta i ens convida a adonar-nos de la importància d’obrir-nos camí en la vida des de la dignitat, des de la humanització de les nostres relacions. Tots som cridats a una veritable responsabilitat personal i col·lectiva. El món de la pagesia, tan nostra i tan lleidatana, és un món molt marcat per la duresa de les seves condicions. Camperols i temporers ho saben bastant bé. Tot i que la realitat avui ens hagi tornat a fer miques, no siguem dels que es deixen vèncer per la manca de fe en un món nou. Somiem i lluitem perquè ningú sigui reduït a una cosa, una estadística, un algoritme o un fet circumstancial. Avui no només els fills, familiars i amics ploren la mort d’un treballador, avui els presseguers també ploren, i això ens hauria de fer pensar a tots.