"De vegades és la teva vida o ell"

És una pedagoga jubilada i no té objeccions per explicar els horrors que ha viscut arran de les malalties mentals i les addiccions dels seus fills que, avui dia, continuen sense ser tractades. "Si no ho expliquem és com si no passés", diu. No obstant, demana anonimat. "No vull que ho llegeixin i s’enfadin".

El cas d’aquesta dona il·lustra fil per randa els danys col·laterals que pateixen les famílies que conviuen amb persones malaltes que es resisteixen al tractament i tenen conductes violentes. Casos que ni el sistema sanitari ni social és capaç de resoldre. "Vaig llegir sobre el matricidi de Torelló i vaig pensar que podria ser jo. Quan arriben a casa col·locats, amb aquesta agressivitat... Són com depredadors. Podria passar". Té guardats a la retina d’altres casos similars ocorreguts a Catalunya. "El problema és que estem tots sols. No vol ajudar ningú els nostres fills. T’has d’apanyar com puguis".

En l’adolescència

A principis dels anys 90, aquesta dona i el seu marit van adoptar un nen nounat a qui la mare havia rebutjat al néixer i vivia en condicions deplorables. Anys més tard, van fer el mateix procés amb una nena filla d’una dona que patia alcoholisme. "El nen ja va manifestar simptomatologia de petit. La nena, en canvi, era molt intel·ligent i ho aconseguia tot", recorda la mare. Va ser en l’adolescència quan es va destapar el problema. Avui tots dos pateixen patologia dual: trastorns de salut mental combinats amb addicció, de manera que la gravetat del trastorn s’accentua.

Ell, amb un trastorn de dèficit d’atenció, va començar a fumar marihuana. Al batxillerat l’absentisme era constant. "Es passava el dia al carrer fumant porros. No feia res. Només tornava a casa per dormir. Tu li posaves normes i no les complia". Allà ja va començar l’agressivitat. Cops, destrosses i robatoris. La família el va ingressar en una comunitat terapèutica privada en què es va mantenir quatre anys. "Va sortir i tot va tornar a ser el mateix". La família li va pagar un lloguer perquè pogués viure tot sol. "Allò era un pis pastera: va començar amb la cocaïna, a robar altres persones... D’aleshores ençà ha tingut una vida molt degradada. Ha viscut al carrer, en pisos ocupats, i ha tingut diversos intents de suïcidi".

Protegir-se al garatge

La noia, en canvi, optava per tancar-se. Va ser diagnosticada d’un trastorn de l’espectre autista però va continuar estudiant. Fins que amb 18 va ser víctima d’una agressió sexual que la família ha descobert ara. "Això va ser el detonant del seu alcoholisme. I des d’aleshores no s’ha deixat mai ajudar". La noia ha viscut en parella i ha treballat en entorns escolars, però sempre acaba passant alguna cosa. Durant aquests anys, tot i que els fills visquessin fora de casa, sempre tornaven i aquestes visites acabaven en robatoris, destrosses o agressions. "Vivim en una casa i, tot i que no els obrim la porta, entren igualment, trenquen finestres, destrossen tanques, fan el que calgui per entrar". Diverses vegades pare i mare s’han hagut de protegir al garatge per protegir-se.

Durant tots aquests anys, la família ha viscut autèntics episodis de terror. "Ens han llançat plats a la cara, han trencat electrodomèstics... La cosa més bèstia que recordo és quan tots dos em van perseguir amb un ganivet". Al final, fa quatre anys, la dona va denunciar el fill, que ara és a la presó. "De vegades penses que és la teva vida o la seva, però al final aguantes el que sigui, assumeixes el risc perquè te’ls estimes, perquè els vols ajudar". Avui tenen 30 i 34 anys, respectivament.

Més de 10 ingressos a l’any

Notícies relacionades

¿Per què hi ha tants incendis a Espanya aquest estiu? Cinc claus per entendre què està provocant i alimentant les flames

El 85% dels joves de menys de 30 anys no es poden emancipar: la pitjor dada des del 2006

La noia, en canvi, va tornar a casa dels pares el 2020. Els episodis violents no han cessat. "És molt dur, però ella no està bé". La noia també ha sigut diagnosticada amb la síndrome de Wernicke-Kórsakov, que li provoca llargues amnèsies. En aquest temps ha ingressat més de 40 vegades en un psiquiàtric d’una manera involuntària. "És com el dia de la marmota; no canvia res". La mare, però, assegura que a la seva filla no la denunciarà. De fet, fa un any que intenten, sense èxit, ingressar-la en un centre terapèutic per mitjà d’un procediment judicial.

Aquesta parella ho ha intentat tot. Sense èxit. La dona, per entendre què passava, va estudiar diversos postgraus en neurologia i psicologia. "El problema és que no tenen accés a cap recurs. No ens ha donat ningú una solució. I com que no els tracten com qualsevol altra malaltia, acaben matant el qui més s’estimen". ¿El futur? "No vull pensar-hi. És una cosa que em tortura. Em centro en el dia a dia", afirma.