Catalunya ven cada any dos milions de tones de residus a l’estranger

¿Significa aquest fet que Espanya s’està convertint en l’abocador d’Europa? No, ja que no només s’importen residus sinó que també s’exporten, en ocasions, a estats amb normatives més laxes o menys pressió ambiental. Segons dades de la Generalitat a què ha accedit EL PERIÓDICO, Catalunya importa i exporta cada any aproximadament uns dos milions de tones de residus. L’augment del comerç de residus llança diverses preguntes. ¿Quin tipus de rebutjos es queden dins de les fronteres i quins es venen a l’exterior? ¿Quin impacte ambiental causa aquesta xarxa global que transforma les escombraries en mercaderia? ¿Hi ha prou transparència sobre aquestes transaccions regulades?

Els residus més exportats solen ser industrials: restes metàl·liques i vidre, per exemple. De tota manera, també es destinen a altres països residus municipals com ara el plàstic i el cartró, malgrat que, segons la directiva europea, hauria de ser prioritari que es gestionessin al mateix lloc (o com a mínim, a prop) en el qual es generen.

El problema és que les dades estan incompletes i no es detallen en el balanç anual de residus a Catalunya, el qual se centra en els rebutjos municipals gestionats dins de la comunitat autònoma. Per aquest motiu, en el dia d’avui, és molt difícil seguir la traçabilitat dels residus i saber exactament quants de cada tipus s’exporten i s’importen, i a quin lloc estan destinats.

Exportar riquesa

El director de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), Albert Planell, defensa que aquest intercanvi de residus és positiu si es realitza dins dels cursos legals. "Estem exportant riquesa, si es reciclen bé en un altre lloc, no hi ha problema, el que és important és no perdre el control d’on van", explica.

"Si pretenem tenir una economia circular real, l’ideal seria tractar els residus a prop d’on es generen, però no sempre es pot fer", argumenta Planell. Posa com a exemple el compostatge, que pot portar-se a terme a petita escala, davant la biometanització o la recuperació de metalls de dispositius electrònics, que requereixen plantes de gran mida i volums importants. "No podem tenir una planta de 100.000 tones a cada comarca", afegeix.

Segons la seva opinió, si volem fabricar nous productes a partir de dispositius electrònics, cal tenir grans volums d’aquest tipus de residus. "El mateix passa amb les empreses que es dediquen a la farga: requereixen una quantitat important de materials i una opció és importar-los en forma de residus", considera. La gran majoria dels residus que venen són "recursos" que aporten a la indústria catalana.

Les entitats ambientals, no obstant, no comparteixen aquesta posició. Joan Pons, expert en residus d’Ecologistes en Acció, posa en dubte les xifres oficials: "No ens quadren els dos milions que surten i els dos que entren. Quan surt l’informe anual, no s’inclou això". Des de la seva organització reclamen més transparència i controls públics. "La idea europea és que els residus municipals es tractin al costat de casa, però aquí circulen perquè hi ha competència entre abocadors, i es busca el més barat", afirma. "Tot i que sigui legal, l’empremta ecològica del transport és brutal", adverteix.

Per carretera

Notícies relacionades

Les escoles catalanes tindran 550 nous docents per atendre alumnes amb necessitats educatives especials

L’anella verda del Prat esquivarà un pla de 5.000 vivendes al Baix Llobregat

Un dels problemes assenyalats pels ecologistes és que bona part dels residus viatgen per carretera, en lloc de fer servir trens, fet que eleva l’impacte ambiental. I, en alguns casos, el que no es pot aprofitar acaba en abocadors fora de Catalunya. "Ens hauríem de menjar aquí els residus que generem", resumeix Pons. Segons la seva opinió, la traçabilitat no està garantida: "No sabem què passa amb els residus una vegada travessen la frontera. El cas Griñó [empresa investigada per presumptes males pràctiques a Tarragona] mostra com un permís pot utilitzar-se per portar un tipus de residu i acabar transportant-ne un de diferent".

Joan Vázquez, membre d’IPCENA (Institució de Ponent per la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural), comparteix aquesta preocupació. "Com menys es moguin els residus, millor", defensa, i cita la directiva europea del 2018 que estableix els principis de proximitat i autosuficiència. "El tràfic [legal o il·legal] de residus constitueix el quart negoci més gran del món i s’ha de tenir en compte que, quan els residus es mouen del lloc on es generen, existeix el risc que entrin en uns llimbs descontrolats", alerta.