Nocturnals

Álex Zea - Europa Press

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

01 de maig del 2025. 00:10

0 Comentaris

Dilluns, el dia se’ns va fer de nit. Es va desfer la llum com un terròs de sucre en un cafè. Aquestes situacions de distopia que cada vegada vivim amb més recurrència semblen senyals de l’univers que ens diuen que hem de parar el ritme, de deixar de mirar les pantalles, calmar l’esperit i baixar el cortisol. Al principi ens costa, però després abracem aquests senyals. He viscut en alguns països on l’electricitat escasseja, i on els moments en què n’hi ha es prenen com un regal del cel, com un miracle del qual som testimonis i que convé no desaprofitar, abans de tornar a la fosca normalitat. La nit imposada convida a la introspecció i a les coses prohibides, a la lectura amb llanterna, a fer l’amor amb una espelma vacil·lant de testimoni, en un ball d’ombres que es reflecteixen, lisèrgiques, a la paret. Dilluns, dia per al record, tot i que avui el vulguem oblidar, després del caos de la jornada, amb riuades de gent caminant pels carrers i una munió de cotxes en els encreuaments, amb les grans ciutats convertides en el Caire d’abril, a la nit es van viure situacions que fan que un mantingui la fe en la nostra idiosincràsia, al mediterrani que portem a dins. No som els millors amb la previsió, però ningú ens guanya en enginy i improvisació. Una estimada amiga em va enviar una fotografia que va fer des del seu balcó –els balcons són les nostres llotges en la corrala de les catàstrofes–, en la que es veu un carrer per als vianants del centre de Madrid i un grup de gent sopant a la llum de les espelmes a la fresca, al costat d’un fanal. La imatge és poètica, ja que el fulgor dels ciris trenca la unanimitat de la nit de què parlava Borges, creant una sensació de llar urbana i de capella barroca que, d’alguna manera, ens escalfa el cor i ens fa gana. Hi ha molta Espanya en aquesta foto. Segurament no van sopar calent els que hi apareixen, però això rai, perquè el moment viscut no els hi treu ningú. L’escena és tan senzilla com inusitada, i potser per això és bonica. Veïns que, quan hi ha llum, amb prou feines se saluden quan es creuen a l’escala o a l’ascensor, comparteixen ara taula i estovalles, en un improvisat iftar en dates que ja no són santes. Hi ha una part religiosa i insurrecta, un portal de Betlem contra les ordenances municipals, un Sant Sopar a uns metres de la Castellana. Es pot sortir del carrer, però el carrer no pot sortir de tu. La nit de la fotografia anuncia ja aquest mes de maig que Madrid fa seu com ningú, quan la ciutat convida a somiar i tot es torna possible, quan aquesta brisa que sembla xiuxiuejar-nos que coneixerem algú apaivaga encara la calor abans que aquesta imposi la seva dictadura trimestral. La nit, tan injuriada, associada amb el perill i la tenebra, fa molt més visible l’invisible; en la seva negror tot focus, per petit que sigui, és estel, i tota escena urbana es torna cinematogràfica. Potser caldria instaurar un dia sense llum cada mes, un firat elèctric que ens faci quedar a casa i ens generi moments sobre els quals escriure, un dia de conveniència personal lliure de notícies sobre aranzels i rearmament, política i economia, una jornada de reflexió i d’expiació, un Yom Kippur sense guerres en una nit de 24 hores. Incapaços de trencar la rutina fora dels rutinaris períodes de vacances, aquestes fallades o sabotatges ens hi treuen per la porta gran, i el que sembla desgràcia, s’acaba convertint en teràpia, i ens ajuda a trobar-nos amb nosaltres mateixos, amb els que ens envolten, i ens recorden que no sempre l’home és un llop per a l’home, que la necessitat no sempre ens fa pitjors i que hi ha éssers de llum entre nosaltres.