Javier Cercas: "Ha fet el que ha pogut"

Un, potser el nuclear, va cobrar ple sentit ahir, Dilluns de Pasqua, dia de la mort del Pontífex. A saber: "¿Quién es realmente el papa que ha tomado su nombre de Francisco de Asís, el loco de Dios?", es pregunta Cercas. I, pàgina a pàgina, ell mateix intenta respondre’s malgrat que El loco de Dios en el fin del mundo, matisa, "no és una biografia, tot i que conté una biografia polièdrica del personatge".

¿Un exemple? En un dels capítols del llibre, Cercas intenta donar una mica de llum a les suposades filiacions polítiques del papa Francesc. "Decir que Bergoglio es un papa comunista es un disparate –escriu–; Bergoglio siempre rechazó sin reservas el marxismo, y no se puede ser comunista sin ser marxista. Mucho más compleja es su relación con el peronismo, una corriente política argentina que toma su nombre de su fundador, el general Juan Domingo Perón (1895-1974), y que combinó en su origen, al modo del fascismo, el nacionalismo, el antiliberalismo y la inquietud social; el padre Hernán Benítez, asesor influyentísimo de Eva Perón, lo calificó como un comunismo de derechas: esa contradicción en los términos, característica del fascismo primigenio, explica que el peronismo conociera con el tiempo declinaciones antagónicas, desde la extrema derecha hasta la extrema izquierda. Es un hecho en cualquier caso que Bergoglio estuvo muy próximo a este movimiento; la razón primera es que, en Argentina, desde mediados de los años 40 hasta mediados de los 50 la iglesia fue peronista y el peronismo fue católico".

En la seva aproximació al Pontífex, Cercas s’endinsa en la dimensió política del líder espiritual i evoca la seva vida com a Jorge Bergoglio, abans d’asseure’s a la cadira de sant Pere i prendre el seu nom de Francesc d’Assís. "Descendiente de una familia humilde de inmigrantes italianos; provincial de los jesuitas argentinos y uruguayos en la década del 70; una figura controvertida dentro de la Compañía de Jesús, algo que lo condujo a ser condenado al ostracismo en los años 80; y arzobispo de Buenos Aires a principios de los años 2000". Un Papa "humilde, cálido y amable para unos; autoritario, ambicioso y personalista para otros", que sempre es va manejar, destaca Cercas, en la imprevisibilitat.

Notícies relacionades

Aquests són i així actuaven els membres de ‘La manada’ de Castelldefels, empresonats per violar tres dones

La Fiscalia de Barcelona planteja una reforma penal que permeti el desallotjament immediat d'habitatges ocupats, encara que no siguin violents

Profundament anticlerical

Múltiples cares, i "una revolució molt més de fons del que sembla". "Només que una revolució en una institució que té dos mil anys d’història és molt complicada. Jo tinc la convicció que volia anar molt més enllà, però que ha anat fins on ha pogut anar", recordava Cercas. L’escriptor ha insistit repetidament en una idea que, segons la seva opinió, era la base del seu pensament teològic: el papa Francesc era profundament anticlerical. "Un dels elements capitals del seu discurs religiós és el seu anticlericalisme, això és fonamental per a ell. L’anticlericalisme entès com la idea que el clericalisme és el pitjor per a l’Església. I el clericalisme significa que el clergat, és a dir, el sacerdot, està per sobre dels fidels. Això és letal. Això ho diu ell, és el càncer de l’Església", explicava Cercas.