"Què més voldria que tornar a casa"

L’Amparo vivia des de feia 60 anys, quan va arribar a Picanya des de Cedrillas, un poble de Terol, a casa seva, al carrer de Ricardo Capella, 2, a la vora del barranc del Poio. "Quan vam venir aquí teníem ovelles i vivíem d’això, i per això vam comprar aquesta casa, perquè tenia un corral", explica la veïna de Picanya. Assenyala amb la mà on s’ubicava el corral, ara un munt de runa on es diferencia algun calaix solt i part d’un balancí. "Ara tenia gallines i conills, dels animals tampoc queda res", diu. Un veí passa i li comenta: "Ai, Amparo, que allí tenies casa teva". Ella li contesta de manera carinyosa.

Casa seva és ara un munt de runa acumulada dins del barranc. Ni tan sols s’ha mantingut una mínima estructura que ajudi a intuir a qui no va conèixer el poble abans de la riuada que en aquest espai hi va haver una casa durant més de mig segle i que la va habitar aquesta dona, que complirà 84 anys el 10 de febrer, des de fa sis dècades, quan va arribar a l’Horta Sud per primera vegada amb el seu marit, ja mort. "Encara estava el carrer Colom del municipi sense asfaltar, imagina’t", comenta.

Sorprèn la rapidesa amb què es poden destruir els records de tota una vida. "El dia de la riuada vaig veure que començava a entrar aigua al corral i vaig decidir marxar a casa de la meva filla", explica l’Amparo. "Vaig sortir sense el DNI i sense res, ni tan sols portava un cèntim a sobre", rememora. Ara, viu amb la seva filla i aquesta decisió li va salvar la vida. "He sentit dir que el 1957 va caure molta aigua, però la casa no se la va endur. Ara ha sigut una onada gegant, no m’ha quedat res".

Notícies relacionades

Vols treballar a l’Administració pública?

Una casa perquè l’Ana torni a somriure

"Cal viure la vida"

L’Amparo complirà ben aviat 84anys i, tot i que assegura que a casa de la seva filla està "de categoria" i "no em falta de res", "si em pogués comprar alguna cosa, seria fantàstic, perquè jo estava acostumada a viure a casa meva i què més voldria que poder viure allí, però ja no tinc res", comenta. La dona és també vicepresidenta de l’associació de jubilats de Picanya. Va dues tardes a la setmana a berenar amb les seves amigues, perquè "cal viure la vida". "Qualsevol pensa que això arribaria, i tot el que no has viscut, ¿què? ningú t’ho torna. Cal viure", sentencia. L’Amparo se’n va i només queda un barranc sense aigua, ple de canyes, de coses, de vides. També de la casa de l’Amparo.