El timó de les COP

A ny rere any, com en una d’aquestes migracions animals que l’escalfament global encara no ha modificat, arriben les tan mediàtiques cimeres del clima. De la il·lusió inicial, ja fa uns anys, hem passat a no esperar-ne gaire res, a certificar la incapacitat d’aquestes trobades per fer front a l’amenaça planetària. ¿És exactament així, però? ¿O la nostra mirada enterboleix la realitat i acabem per experimentar una profecia autocomplerta?

Vegin si ha passat temps des de Kyoto –la cimera que tothom recorda, al costat de la de París– que ja s’ha convertit en una obra de teatre. Estrenada a Londres aquest 2024, gairebé 30 anys després del protocol acordat al Japó, l’obra de Joe Murphy i Joe Robertson utilitza una reunió sobre polítiques climàtiques per construir un thriller polític. ¿I és que no és això, la política climàtica actual? ¿No és potser un engany constant, una lluita d’interessos foscos, l’esforç impossible de tots els que –dins i fora de les COP– breguen per canviar les coses i trencar els pronòstics més negres?

Fa uns dies vaig compartir una taula rodona amb una persona que respecto i admiro, una científica que sol assistir a les cimeres al més alt nivell. No era optimista, però sí que em va insistir en la importància d’aquests fòrums. Em va remarcar tot el que s’aconseguia en sales i reunions secundàries, però que no sortia mai a la llum, amagat any rere any darrere del mur mediàtic de les polèmiques que es generen entorn del text final de les COP . En un moment en què l’ordre internacional és més feble que mai, assetjat pels moviments reaccionaris arreu del món, i quan és fins i tot incapaç d’aturar un genocidi en marxa a Gaza, cal mirar de sostenir qualsevol pilar o bastida que ens permeti continuar avançant des de la multilateralitat. Criticar sense aportar res més que desànim no és la millor manera d’esperonar a l’acció, especialment quan les propostes i alternatives brillen per la seva absència.

Notícies relacionades

Aposta per la reinserció

El nou centre penitenciari de la Zona Franca no té reixes ni claus

El que necessitem és assumir quin és el moment actual en què ens trobem. "Estem a punt d’un desastre climàtic irreversible. Aquesta és una emergència global, sens dubte. Gran part del teixit de la vida a la Terra està en perill. Estem entrant en una nova fase crítica i imprevisible de la crisi climàtica". Així és com comença l’Informe sobre l’estat del clima del 2024, l’autoria del qual correspon a alguns dels millors i més respectats científics del món. I aquí estem, llegint entre el cafè i la torrada frases que ens diuen que el món, tal com el coneixem, s’acaba.

Arribats a aquest punt, la clau és pair el dol i, tot seguit, començar a construir una cosa nova i diferent. Estem entossudits a jugar una partida que no podrem guanyar mai: canviar el que és necessari perquè, en el fons, no canviï res. No funcionarà. No podem sostenir un sistema inherentment insostenible, ni fer durar amb respiració artificial el condemnat. És normal tenir por, i angoixa, i ràbia. Però és hora de canviar de rumb i de destí, no només de treure aigua amb cubs d’un vaixell que s’està enfonsant irremeiablement. I el timó el tenen les COP: ¡utilitzem-lo!