CONTEXT
Aposta per la reinserció
Mantenir estructures carceràries rígides resulta ineficient i contraproduent perquè no acosta l’objectiu, que és reduir la reincidència
Barcelona inaugurarà un nou centre penitenciari obert a la Zona Franca. A primera vista, el disseny desconcerta: serà sense reixes, sense cel·les, amb habitacions compartides, amb colors vius i amb finestres a un pati.
Tot i que pot semblar un altre caprici de l’anterior Govern de la Generalitat del polític de torn, en realitat és una aposta per fer real el model que les nostres lleis propugnen: l’objectiu final de la justícia i de les penes de presó és la reinserció en la societat, que no comença al sortir, sinó durant el compliment de la condemna.
Durant dècades, el debat sobre els models de sistema penitenciari ha oscil·lat entre dues lògiques: punitivista o de reintegració. D’una banda, el sistema de reintegració és el que tenen països com Noruega i Suècia i que aposta per centres oberts, entorns normalitzats i relacions no tan jeràrquiques entre el personal i els interns. L’objectiu d’aquest model no és "humanitzar" la presó, sinó reduir la reincidència a través de la responsabilitat, l’autonomia i la preparació real dels reclusos per a la vida en llibertat.
Tot i que l’evidència demostra que aquests models generen més bons resultats, és veritat que es donen dins d’un context social diferent del nostre, en el qual el comportament individual està molt determinat per les normes i pel control social.
El nou centre de la Zona Franca s’alinea amb aquest model i concentrarà els interns que ja estiguin en la tercera fase de la condemna: amb sortides laborals i que mantingui un vincle creixent amb l’exterior.
En aquestes situacions, mantenir estructures carceràries rígides resulta no només ineficient sinó contraproduent, perquè haver passat un temps llarg a la presó comporta un aïllament de tot el que implica la societat "lliure". La transició a la llibertat requereix entorns que reprodueixin, tant com sigui possible, les condicions de la vida en societat.
Aquest projecte també incorpora elements controvertits: se substitueixen les claus per sistemes de reconeixement facial i control biomètric. Malgrat que aquests sistemes milloren la gestió i la seguretat operativa, generen contradicció amb un model que pretén construir confiança i privacitat. La tecnologia no és neutra i ha d’anar acompanyada d’una anàlisi crítica constant que anteposi els drets.
En paral·lel, també inclou un centre penitenciari de dones a la mateixa zona, amb mòduls que permeten convivència familiar.
Tradicionalment, el sistema penitenciari ha sigut dissenyat per i per a homes, i això ha relegat les necessitats específiques de les dones a solucions residuals. Incorporar espais que contemplin la maternitat corregeix el biaix estructural històric i evita que la pena impliqui la ruptura irreversible dels vincles familiars.
L’aposta de Barcelona assenyala una direcció clara: el model penitenciari més eficaç no és el més punitiu, sinó el que redueix la reincidència i facilita el retorn a la societat. I això exigeix, a més d’infraestructures diferents, una concepció també diferent de la mateixa pena.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- John Armstrong, filòsof: "L’amor és la tasca més estranya a què ens enfrontem, la millor i la més difícil"
- Política carcerària La nova presó de dones tindrà una unitat per a mares amb nens
- El nou centre penitenciari de la Zona Franca no té reixes ni claus
- CONTEXT Aposta per la reinserció
- Les urnes hongareses donen la victòria a l’oposició i enfonsen Orbán
