Banys sense ofegaments

Parlar d’estiu sol ser parlar de mar, sol i banys infinits. Però del que no parlem tant és dels riscos associats a aquests moments. Un dels més estesos és el de l’ofegament, que els experts qualifiquen de "problema de salut pública", i sobre el qual encara hi ha mites que dificulten tant la prevenció com el rescat.

L’estiu passat, a Catalunya van morir 36 persones ofegades. Parlar només de les morts que provoquen els ofegaments és el primer mite que cal desmuntar, ja que posa el focus en una part del problema. Per això, el coordinador del grup de la Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències (SEMES) – Socorrisme, Roberto Barcala, alerta de la importància de deixar enrere termes obsolets com el del "gairebé ofegament".

"Si ens cenyim a l’ofegament mortal, a Espanya moren a l’any unes 400 persones. Però si parlem del fet que, de les 2.000 persones que s’ofeguen, 400 moren, estem parlant d’un problema de salut pública", argumenta. Barcala recorda que, des del 2002, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) indica que una persona que s’ofega no necessàriament ha de morir-se, i que és important recalcar que la mort és només una de les possibles conseqüències de l’ofegament.

No és com al cine

Un dels mites més estesos és que, quan una persona s’ofega, demana ajuda i es mou molt per avisar de la situació. Res més lluny de la realitat. Aquesta imatge, explica Barcala, prové de la ficció dels anys 80 i de la dificultat de representar l’ofegament, i ha quedat en l’imaginari col·lectiu.

Una persona que s’està ofegant, explica l’expert, "és molt estrany que elevi els braços per sobre de l’aigua". Per reconèixer algú que sí que s’està ofegant, cal veure si té la mirada fixa, si el cap és entre les aigües, el cos puja i baixa i el moviment és escàs o nul. En el moment que veiem que algú s’està ofegant, no s’ha d’intentar socórrer-lo. Aquest és un altre dels mites més freqüents i pot causar que hi hagi més d’una víctima al mateix incident. L’expert incideix en el fet que, si no som professionals, no s’ha d’intentar el rescat, sinó avisar el socorrista o emergències. Mentre arriba l’ajuda, es pot llançar algun element flotant a la persona que és a l’aigua per mirar d’atrapar-la i treure-la.

Mantenir-se a la superfície

Igualment, els especialistes són conscients que l’instint moltes vegades passa al davant de la teoria, de manera que recomanen que, si això passa, anem a l’aigua amb alguna cosa que ens mantingui a la superfície, com una taula de pàdel o de surf, havent avisat prèviament els serveis d’emergències.

Notícies relacionades

Detectat un brot de dengue autòcton a Tarragona que afecta cinc persones

El dol més complex: com abordar el suïcidi entre els supervivents?

D’altra banda, coincideixen a assenyalar la importància de respectar les banderes per prevenir incidents. Si és vermella, tothom té prohibit banyar-se, tot i que estigui estesa la creença que els esportistes aquàtics poden saltar-se l’alerta. Tret de normativa local que ho indiqui, ningú s’ha de posar a l’aigua amb bandera vermella.

Sara Pons, pediatra del Comitè de Suport Vital de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), explica a Verificat que l’entorn domèstic és un dels llocs on es genera una falsa seguretat. Aquesta va acompanyada moltes vegades per un altre element: els braçals. O els xurros. O les bombolles. O els flotadors. De fet, a qualsevol sistema de flotació l’acompanya el mite que és suficient de cara a poder prevenir l’ofegament, però l’únic element que és efectiu és l’armilla. Els nens han d’estar sota supervisió en tot moment. Cal mirar-los cada 10 segons perquè un nen, en 20, es pot ofegar.