Cristina Junyent, psicòloga, sobre la pallissa de Sant Joan de Vilatorrada: «Tan agressor és qui pega, com qui ho grava i difon»

La psicòloga veu en tot això un «evident problema de falta de límits, de falta de valors, d’inconsciència. Una pallissa com la del vídeo de Sant Joan hauria pogut provocar la mort a la víctima. ¿És el que volien? Segur que no, però ningú va pensar en les conseqüències».

Cristina Junyent creu que és la «família qui ha de traslladar aquests valors. L’escola pot complementar, ensenyar, però la responsabilitat s’ensenya en la família». Conscient, això sí, que de vegades hi ha casos de famílies «absents o negligents», creu que «és molt important que els joves percebin que fets com aquest tenen unes conseqüències legals, socials, o com sigui, perquè no pensin que al final no haurà sigut tan greu».

Els estudis no eviten que de vegades la mateixa Cristina Junyent es qüestioni «què li passa a la societat per viralitzar vídeos com aquest, justificant l’acció o pensant que si li han pegat és que hi ha d’haver una raó al darrere. S’ha d’ensenyar que mai la violència és la solució».

Afortunadament, també hi ha un missatge positiu, i és que «no es pot generalitzar, la majoria d’adolescents no són així».

També pot ajudar a entendre aquests fets alguna de les conclusions de la trobada organitzada el febrer de l’any passat pel diari ‘Regió7’ al coworking Tercer Segona de l’edifici de La Buresa, que va reunir l’alcalde de Manresa, Marc Aloy; el fiscal en cap de la Catalunya central, Joan Ramon Menac; el comissari Carles Anfruns, cap dels Mossos d’Esquadra a la regió policial de la Catalunya central, i la metge psiquiatre i directora de Salut Mental de la Fundació Althaia, Àurea Autet.

En aquella ocasió, tothom va coincidir que fa falta un treball conjunt de governs, ajuntaments, serveis socials, policia, justícia, salut i educació i els agents que faci falta per portar a terme un treball coordinat per esmenar errors i tapar esquerdes del sistema.

El comissari dels Mossos, Carles Anfruns, ja va avisar llavors que a les xarxes hi ha missatges de joves de 14 o 15 anys que es cobreixen la cara amb passamuntanyes i que mostren des de ganivets fins a armes de foc. Alguns d’aquests joves s’han convertit en referents «als nostres instituts d’unes noves generacions, mentre atemoreixen la resta imposant la llei del més fort». Aquestes actituds, que també es veuen en altres punts de Catalunya, generen alarma en tots els àmbits començant pels mateixos centres d’ensenyament i les famílies, i han posat en alerta els cossos de seguretat, la judicatura i l’ajuntament.

«¿Què estan fent els seus pares?»

Per Anfruns, aquests joves serien hereus de les antigues tribus que hi havia hagut, tot i que ara el que impera és la llei del més fort i el que els motiva és anar contra corrent i qüestionar-ho tot: policia, professors, els pares a qui ja no tenen en compte des de fa temps, i el sistema per si mateix. També poden utilitzar una simbologia determinada per fer-se notar. Sobre això el comissari Anfruns va preguntar: «¿què estan fent els seus pares? ¿I què se suposa que han de fer els professors?». En aquest sentit, el desànim impera entre el col·lectiu de docents.

Segons va continuar comentant Anfruns, a Manresa el cos dels Mossos d’Esquadra té identificades com a multireincidents 39 persones, de les quals una trentena són menors d’edat. Per pura superioritat numèrica, els menors són els que cometrien més delictes. ¿Quines? Molt pocs robatoris violents i robatoris amb força, però sí molts aldarulls i baralles a la via pública, i amenaces i coaccions a joves de la seva edat.

Quant a l’assetjament, sol passar a l’escola, però també pot passar en llocs com l’autobús o les activitats extraescolars. En l’actualitat, es produeix freqüentment a través del mòbil o internet mitjançant missatges de text, trucades, correus electrònics o missatges a les xarxes socials. Aquest tipus d’assetjament es coneix com a ciberassetjament o ciberbullying.

Les actituds d’aquests joves no es considerarien legalment una multireincidència, tot i que generen alarma social i poden arribar a atemorir un barri, una zona determinada de la ciutat o un centre d’ensenyament. Per això als cossos policials els és difícil dur a terme accions preventives, va assegurar Anfruns. Per incidir fa falta la intervenció de més actors com l’administració de justícia, serveis socials municipals i educadors, a més de Policia Local i Mossos d’Esquadra.

Notícies relacionades

Epidèmia d’alopècia entre les adolescents: l’ozempic, les dietes i el 'clean look', les seves causes

Meritxell Toribio, set anys al volant del NitBus: "Hi ha dones que viatgen en alerta constant"

En aquella trobada, la psiquiatra Àurea Autet es va expressar en termes similars als de Cristina Junyent, dient que«si no hi ha una resposta col·lectiva i individual a aquesta problemàtica començant per les famílies mateixes dels menors, a més d’una acció coordinada de tots els estaments públics relacionats amb el tema, la situació pot empitjorar». Per Autet, «les noves generacions no tenen clars els límits perquè mai els han tingut. El mateix passa amb normes de tot tipus, també amb les de convivència. Això passaria per un desig de les famílies de protegir nens i joves de suposats perills, però acaba generant poca tolerància a la frustració quan les coses no surten com un espera».

Va sentenciar que «la gent ha d’aprendre a conviure amb la diferència, no amb l’incivisme».