La violència masclista es rabeja cada cop més en els menors

Dels set menors morts, cinc vivien a Catalunya. Són xifres "intolerables que no es poden normalitzar", va sentenciar Tània Verge, consellera d’Igualtat i Feminismes. En declaracions des de Brussel·les, la responsable del Departament va assegurar que Catalunya està dedicant "més recursos que mai" per reforçar la protecció de les víctimes davant la violència masclista. Si cada vegada hi ha més mitjans per defensar les dones i els seus fills, ¿què està passant? Més aviat, ¿què està fallant?

Nou grup de treball

El fenomen és complex i la resposta no és gens fàcil. Tant és així que el Govern ha decidit convocar un grup d’expertes independents per identificar les possibles causes del problema i proposar mesures. Serà, en paraules de Verge, "un espai de treball" per arribar a conclusions, que seran "molt pràctiques" i que es posaran en marxa al més aviat possible.

Igualment alarmat, el Ministeri d’Igualtat va fer ahir a la tarda una reunió per analitzar l’espantós repunt de la violència contra la infància. La hipòtesi amb què treballa la ministra Redondo és que s’està produint un canvi en la manera d’actuar dels agressors masclistes, que consisteix a "atacar on li pot fer més mal a una dona, violentant els seus fills". La hipòtesi de Redondo és compartida per expertes com l’advocada penalista i criminòloga Carla Vall. "D’alguna manera, els agressors han vist aquí un espai on fer mal on més mal fa, els fills", corrobora la jurista.

Gairebé el 70% dels filicidis (progenitors que acaben amb la vida dels seus fills) els cometen homes. Segons la investigació forense, el patró més comú entre homes és l’anomenada violència vicària. És a dir, fer mal als fills per venjar-se de la mare, que deixen amb vida però amb un dolor insuportable. Fa només una setmana, Ayax, de 5 anys, va ser assassinat pel seu pare a Bellcaire d’Empordà. El succés va ser un cas de violència vicària.

En l’episodi del Prat, l’agressor també va matar la mare, per la qual cosa el cas es considera com a violència de gènere i no vicària, tot i que les fronteres entre una violència i l’altra són bastant difuses. Al gener, Xavier i Noa (de 10 i 7 anys) van ser assassinats a Barcelona pel seu pare, que després es va suïcidar omplint la casa de monòxid de carboni. Al març, Elisa i Larisa (2 i 4 anys) van morir a Almeria després que el seu progenitor aprofités el règim de visites per enverinar-les.

Poques ordres de protecció

Resulta molt complicat saber quines són les causes específiques (si és que n’hi ha) que expliquin que cinc dels set assassinats hagin tingut lloc precisament a Catalunya. María Sellés, que és coordinadora de l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment, considera "molt delicat" circumscriure les violències a un territori concret i assegura que pot ser "fruit de la casualitat o de com es recullen les dades".

No obstant, l’advocada Júlia Humet apunta que un factor per tenir en compte podrien ser les "escasses ordres de protecció que es dicten des dels jutjats catalans", especialment els de Barcelona. L’ordre de protecció comporta –no sempre– la possibilitat de suspendre les visites del pare en cas de divorci i separació o que aquestes es facin sempre en llocs segurs per als nens, punts de trobada oficials.

Humet destaca que, lamentablement i malgrat tot l’esforç en la lluita contra el masclisme durant les últimes dècades, la societat encara no s’ha mentalitzat que un maltractador no pot ser mai un bon pare. "Pensar que un home que agredeix la seva dona pot ser bon pare és una aberració, però sembla que el dret del progenitor a veure els seus fills sempre passa per sobre del dret dels menors a no patir violència", sentencia l’advocada.

Notícies relacionades

‘Idò!’, el projecte per promoure el català a les Balears, arriba a Eivissa

Set anys de presó per a dos mossos per una detenció violenta

Un recent estudi del moviment estatal de Mares Protectores assegura que el 40% de mares maltractades han sigut amenaçades pel seu agressor de fer mal als nens. De fet, el 86% dels casos d’aquest tipus de violència es produeixen quan l’agressor està a càrrec dels menors.

"Hi ha una necessitat social de pensar que un pare no pot fer mai aquest tipus de coses, però la realitat és que sí que ho pot fer. No ho estem fent prou bé; les polítiques d’infància han d’entrar en el sistema judicial de manera molt més potent", coincideix a assenyalar Vall, que posa èmfasi en el fet que un dels moments vitals que més tensió genera és, precisament, el de la separació o el divorci i la no acceptació per part de l’home del final de la relació.