"El cos et demana que et rendeixis"

Salvador Cascales va notar que alguna cosa no anava bé quan, entorn dels 55 anys, va començar a sentir-se cansat i tenir dolor freqüent a les lumbars. Però com que era auxiliar de farmàcia i treballava tot el dia dret, pensava que era absolutament normal. Però el neuròleg va saber que patia parkinson quan el va veure caminar. "Va ser una bomba, jo pràcticament no anava al metge per a res, em va caure el món a sobre", rememora.

En un inici, només va haver de deixar de jugar al tennis, una activitat esportiva que l’apassiona, però va poder continuar amb la seva feina, ja que en absolut no volia demanar la baixa laboral. Però a poc a poc la malaltia va anar evolucionant i no aguantava tota la jornada dret: a les dotze del matí ja s’havia d’asseure i fer una pausa a causa del cansament i mal d’esquena. El Salvador mai ha tingut tremolors, però sí rigidesa muscular, que ha anat empitjorant lentament però inexorablement limitant cada vegada més les seves activitats.

Acceptació

Ara, amb 74 anys i gairebé 20 anys des del diagnòstic de la malaltia, necessita la seva dona, Nuria del Olmo, per a gairebé tot: aixecar-se, dutxar-se, vestir-se, tallar el menjar a trossos o pelar la fruita… I pot caminar, però en passejades curtes, recolzat a la cadira elèctrica que utilitza per a la resta de desplaçaments. En un inici, no volia utilitzar-la perquè coneix moltes persones a Esplugues de Llobregat, on viu i treballava, i no volia donar explicacions de la seva malaltia a tots els seus coneguts, però va haver d’acabar acceptant-la.

Com altres malalts, ha de prendre medicació molt sovint, cada tres hores, però "mitja hora abans se li passa l’efecte i li dona la davallada, per la qual cosa vol ser al seu sofà, no aguanta al carrer gaire temps", explica la seva dona.

També té problemes per expressar-se. Si l’ambient és sorollós, no se’l sent bé, no troba la paraula adequada o balboteja. "Em poso de mala hòstia, perquè jo vull ser com abans, quan sempre explicava acudits a les reunions i ara no puc", recorda Salvador, al seu ritme.

Força de voluntat

Tot això provoca que, "sense voluntat", el Salvador i la Nuria amb prou feines sortirien de casa. "El teu cos et demana rendir-te, però no m’ho permeto, no ens quedarem a casa", diu taxativa la Nuria, tenint en compte que els metges aconsellen als malalts mantenir una vida activa i fer exercici, com una de les millors receptes per alentir la malaltia.

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

Un altre dels inconvenients és que no tothom comprèn la malaltia. "Tenim amics que l’entenen, però d’altres et van deixant de banda, prefereixen quedar amb altres persones que adaptar-se a les nostres dificultats i són constants les preguntes de per què no tremola si té parkinson, s’hauria de conèixer més aquesta malaltia", apunta en aquest sentit la seva dona.

Davant d’això, per a tots dos també ha sigut de molta ajuda l’Associació Catalana per al Parkinson, on poden fer activitats o viatges amb altres malalts i familiars de pacients amb la mateixa malaltia degenerativa.