"Fallem al transmetre als nois les relacions igualitàries"

Doctora en Psicologia i professora de la Universitat de Barcelona, és una de les investigadores que firmen l’estudi ‘Violència en les relacions de parella entre adolescents’, de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, elaborat amb enquestes a 4.000 nois i noies.

"Fallem al transmetre als nois les relacions igualitàries"

OLGA PEREDA

4
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

El 90% dels enquestats no exerceix control cap a les seves parelles. Però un 10% sí que ho fa. És un percentatge molt preocupant.

Ho és. Segueix la línia d’altres estudis europeus, com Suïssa. És a dir, Espanya no té un problema més greu respecte a altres països. Cal relativitzar i deixar clar que la gran majoria d’aquestes relacions de control no escalaran amb el temps a formes més greus. L’adolescència és una etapa vital marcada per la impulsivitat i l’agressivitat. Ara bé, dins d’aquest 10%, hi ha un percentatge de casos en què es perpetuarà el control o s’incrementarà. Sense alarmar, cal alertar. Continuem amb algunes creences que pensàvem que estaven superades. Per exemple, pensar que el fet que la parella et controli els contactes o les trucades és una forma d’amor. Són mites vinculats a l’amor romàntic i a la societat patriarcal. Hem d’erradicar-los.

Estem en l’època del Me Too i el feminisme. ¿Per què alguns nois neguen el masclisme?

Fixa’t en els rols que els envolten. Veiem determinats programes de televisió on hi ha parelles que viatgen a una illes i els que són més possessius o gelosos són els que estan més ben vistos. També hem de tenir en compte les lletres de determinades cançons actuals. Malgrat que hi ha una sensació de més sensibilització, estem en un moment complex. Fallem socialment a l’hora de transmetre als adolescents les relacions igualitàries.

¿Com ens hi podem acostar més i millor?

Funcionen molt bé els programes de parelles adolescents, com més conegudes millor, que van als instituts i parlen als estudiants sobre el respecte i sobre que la violència no forma part de les relacions sanes. Cal posar-los davant els adolescents que parlen el seu mateix idioma. Si la persona que els parla és una dona feminista, no s’identifiquen amb ella.

En el 10% de les parelles hi ha control. ¿En quina mesura diria que les noies són víctimes i els nois, culpables?

Són elles les que admeten que controlen més les seves parelles. Les noies saben detectar millor la violència i són capaces de dir i assumir que controlen. Cal tallar d’arrel el pensament que fa concloure que aquesta actitud de control t’empodera com a dona. Els nois, mentrestant, saben el rebuig social que suposa dir que controles la teva parella, així que no ho confessen. Per això el seu report és més baix.

¿I en la resta de temes estudiats, com la violència (4,1%) i les relacions sexuals no desitjades (4,5%)?

En la violència física, que és molt baixa, parlem de violència lleu. Són parelles en què els dos membres utilitzen la violència, i aquí no hi ha diferències entre gèneres. La noia empeny i el noi li clava una bufetada. Hi ha cops de puny i també el que s’anomena "joc violent". En la majoria dels casos, això desapareixerà amb el pas del temps i amb la maduresa, però compte amb acceptar-lo. Aquesta violència menys greu, en alguns casos, pot agreujar-se. Respecte a la violència sexual, són els homes els que la cometen de manera més freqüent.

Famílies, escoles, institucions, governants. ¿De qui n’és la responsabilitat?

De la societat sencera i dels valors que els estem transmetent. És cert que els pares i mares hi han plantat llavors educatives. Per això tenim un 90% d’adolescents que ens diuen que no hi ha control en les seves relacions de parella. Però per a un adolescent, els models són la resta d’adolescents i els productes culturals que van dirigits a ella. En aquesta etapa, més que la família, la responsabilitat és de la societat i de com transmetem models de parella que hem d’erradicar. Que una noia s’arrenqui els cabells i cridi en un programa de televisió i que a sobre guanyi diners fent això i es converteixi en influencer… Estem naturalitzant la violència, i això és molt perillós. Però no només entre els adolescents, sinó que la tenim també en la política. És intolerable. Naturalitzem, normalitzem i acceptem la violència.

En la infància es poden controlar més els continguts als quals accedeixen, però, ¿com ho fem quan tenen 14 anys o 16 anys?

Notícies relacionades

Tenim la comissió d’experts que ha creat el Govern per regular l’accés a aquesta mena de continguts. Sense arribar a la censura, sí que és cert que hi ha tendències socials i el Govern pot establir normes perquè determinades coses no es tolerin i el discurs canviï. El contingut respon a una demanda. Si aconseguim que baixi la demanda, el contingut també es modificarà. Estem parlant de menors d’edat, de nois i noies que estan en procés de desenvolupament: és el millor moment per prevenir futures situacions de violència greu.

Moltes famílies diran que l’Estat no té per què tocar els seus fills.

Els nens i les nenes no són propietat dels pares. Són ciutadans de ple dret. Hi ha hagut una sexualització claríssima de la infància i de l’adolescència i ara ens trobem amb el problema que els menors d’edat poden accedir al porno. Això no ha passat d’un dia per l’altre, sinó que s’ha tolerat i permès. Tenim el poder de modificar aquesta situació. Hem de protegir-los.