El contador d’històries

Tomás Eloy Martínez, l’autor de Santa Evita, que era de l’estirp de Josep Maria Martí Font, deia les històries abans d’escriure-les. Les explicava com si ell ja les hagués dit en una altra vida, o en un altre món, i després ja hi hauria temps de fer-les viure en el paper. Primer naixien, les històries, les seves ocurrències entorn de la realitat per fer-les semblar ficcions, en la seva ment, i després ja eren qualsevol cosa, llibres fins i tot.

Amb Josep Maria Martí Font passava exactament el mateix. Era un periodista, però va ser galerista d’art, va ser un escriptor de diaris, fecund i generós, i abans que res era un contador d’històries, algú que se sabia el món sencer, però que era capaç de callar perquè fes l’efecte que qui sabia era l’altre, el seu company.

Després de la seva mort, el seu company d’El País Iker Seisdedos va escriure aquest tuit des de Washington, on treballa: "Era divertit, culte i generós. D’aquells periodistes als quals com a editor trucaves només per veure què explicava. I sempre contava alguna cosa interessant".

Ho contava fins i tot als que anava a veure per tal que li diguessin de què anaven la vida o els seus llibres. Va passar, sent ell responsable de Cultura i de Llibres d’El País, entorn del 1992, quan va anar a veure Péter Esterházy, el gran novel·lista hongarès d’estirp nobilíssima. Quan el novel·lista va venir a Madrid a presentar el llibre sobre el qual havien parlat a Budapest, Esterházy va buscar Martí Font per tot arreu, i el va trobar, naturalment, treballant al seu pupitre del diari.

El que volia l’escriptor hongarès era que aquell periodista que se sabia la seva història com si l’hagués viscut li continués explicant una cosa que ja havia iniciat quan el va anar a veure a la seva casa d’Hongria.

Treballava com si no hi fos, sinó mirant treballar. S’asseia a la taula, amb els colzes i els braços buscant entre papers imaginaris, s’allisava els cabells, que li van anar escassejant, i en realitat el que feia era buscar idees per a d’altres, perquè d’altres busquessin les històries que a ell se li havien posat de manifest llegint, sobretot, premsa estrangera.

Ell era un escriptor (un periodista) del món, l’avorrien els extraradis d’Espanya i Espanya sencera, sempre veient-se al mirall vell de la seva importància, i trobava més frescor en l’esperit que va marcar la seva vida: l’esperit del corresponsal. Volia esmorzar-se amb el que hi hagués allà fora, no amb l’aperitiu habitual d’un món al qual la desídia feia que els diaris semblessin habitats per l’aparença d’acció quan en realitat el que despatxaven era, tantes vegades, pur avorriment.

Notícies relacionades

La cervesa, el vi i el pa poden contenir la clau de la longevitat

Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»

Sempre semblava que era al darrere, escoltant per dir-te "jo era allà, així no va ser", perquè, com s’ha dit ara, estava per casualitat, i per olfacte, enmig de gairebé totes les històries que explicava. Al Mur de Berlín, en les tortuositats (que va transitar amb coneixement de causa) de Hollywood, en les carreres de cotxes o en les aventures d’Allen Ginsberg a San Francisco i aquella bonica llibreria, City Lights, de Ferlinghetti, en el underground que el va ajudar a ser modern, a les redaccions que només van augmentar la seva capacitat per ser generós amb els que sabíem menys però presumíem més.

Quan em vaig assabentar de la seva mort, em vaig sobresaltar. Pels atzars d’aquest ofici, aquest dilluns en el qual ell se n’estava anant, vaig anar, com un periodista ja tan vell, a entrevistar a Barcelona, a complir un encàrrec inoblidable, d’altra banda. La ciutat tan bonica, aquelles llibreries, l’alegria de ser a Barcelona. A aquelles hores, aquest home, que semblava volar entre les memòries de tants que el vam estimar, estaria potser debatent-se en un adeu que ja era una porta plena d’inscripcions de comiat. Veig ara els seus ulls en les fotografies. Sense cridar l’atenció, tranquil, la seva mirada era la d’una bona persona que li va donar qualitat a aquest ofici, explicant històries perquè se les sabia.