25N | Dia contra la violència masclista

Quan l’Administració abandona les víctimes del masclisme: «No sembles una porca, ¿quant has begut?» Quan l’Administració abandona les víctimes de violència masclista: «No sembles una porca, ¿quant has begut?»

Tretze dones ateses pels serveis del Gironès denuncien la violència institucional que sovint encara nia en el circuit institucional

MULTIMÈDIA | Alerta roja: feminicidis sense fre l’any del ‘s’ha acabat’

Un vestit vermell per cada dona assassinada: «Fa por sentir-se reflectida en algú que ja no hi és»

Quan l’Administració abandona les víctimes del masclisme: «No sembles una porca, ¿quant has begut?» Quan l’Administració abandona les víctimes de violència masclista: «No sembles una porca, ¿quant has begut?»

Jordi Cotrina

6
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Em vaig sentir molt sola, vaig pensar que un cop denunciés el meu agressor les coses canviarien... però no, tot es torna un infern», explica la Cristina (nom fictici), 11 mesos després de denunciar el pare dels seus fills després d’anys d’abusos i manipulació psicològica. Com ella, 12 dones més víctimes de violència masclista ateses pel Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE) del Gironès, que depèn de la Generalitat, han denunciat públicament el calvari que comença després de dir prou. I ho han fet assenyalant jutges, mossos i fins i tot metges en un fanzín autoeditat amb els seus relats. «Costa d’imaginar el que ve després. Ningú et prepara i ho gestiones com pots: el més segur és que t’enfonsis encara més», diu una altra víctima. Malgrat els avanços incontestables, l’objectiu del projecte és visibilitzar la violència institucionalamb l’objectiu d’erradicar-la.

La Cristina viu ara lluny del seu agressor. No el va denunciar quan ella li va demanar el divorci i ell va començar a trencar portes i fins i tot parets de la casa que havien comprat junts. Tampoc ho va fer quan es plantava de nit davant de casa seva per controlar-la, ni quan es va instal·lar en una vivenda contigua i va començar a amenaçar la seva segona parella. Només va portar el cas als Mossos quan va agredir la filla de tots dos. «Ho va fer per fer-me mal». «Jo pensava que es faria un judici ràpid, que em donarien la custòdia dels nens i s’acabaria el tema. Però no». Aquí va ser quan va començar un calvari de resolucions creuades que ha eternitzat la resposta judicial i que fins i tot ha complicat l’escolarització dels nens. A conseqüència, ella ha patit crisis d’ansietat. «Ha sigut un infern».

«La fiscal em va anomenar mare patidora»

El cas de la Cristina no és l’únic. En aquest fanzín, editat pel SIE Gironès sota el títol ‘Després de dir prou: experiències de violència masclista institucional’, 13 dones ateses expliquen casos similars. Una mare de dos nens de 3 i 6 anys esclata: «És frustrant veure’t així quan només intentes protegir els teus fills». El pare dels nens està condemnat per maltractament, té activa una ordre d’allunyament respecte a la mare i, segons la dona, ha incomplert fins a 50 vegades el règim de visites i la comunicació entre ella i els seus fills. «Vaig demanar la guàrdia i custòdia i me la van negar. La fiscal va dir que soc una mare patidora».

«Això no és viure, és denunciar per no res, és perdre temps i diners, i pateixo ansietat pensant que deixo la meva filla amb el dimoni»

«La meva filla té molta por de nit perquè el seu pare li crida i m’insulta per fer-me mal», explica una altra mare d’una nena de 6 anys que també va denunciar el seu agressor. «Això no és viure, és denunciar per no res, és perdre temps i diners, i viure trastornada de per vida, pateixo ansietat pensant que deixo la meva filla amb el dimoni». «Tots els judicis els he guanyat, he tingut quatre ordres d’allunyament. Ell mai ha entrat pres i mai li han retirat el règim de visites», diu una altra dona a qui la seva exparella li va segrestar la filla.

«Del jutge es va burlar a la meva cara»

A més dels efectes que tot això té en els nens, altres víctimes denuncien la falta absoluta d’empatia i protecció de l’estament judicial. «Quan vaig decidir demanar justícia vaig ser violada set vegades o més: el sistema judicial se’m va burlar a la cara dient-me que deia coses sense sentit i em va fer seure al banc dels acusats com si la criminal fos jo. ¿Hi pot haver una tortura pitjor?», afirma la víctima d’una agressió sexual.

«En el meu cas, el veritable maltractador va ser el jutjat»

«Jo denuncio que el meu ex em va perseguir amb el cotxe en contra direcció però al jutge només li interessa l’hematoma al cap», es queixa una altra dona que continua acovardida. «Ell aconsegueix que jo no pugui tenir parella perquè els amenaça, una vegada els va dir que els dispararia a la templa», afegeix aquesta dona, que es va assabentar que el jutge li retirava una ordre d’allunyament vuit dies després de saber-ho el seu agressor. «El veritable maltractador és el jutjat».

Aquestes 13 dones també apunten a la incomprensió d’alguns agents dels Mossos d’Esquadra. «Si dic que m’agafa dels cabells i m’estampa el cap contra el vidre repetides vegades no poden redactar en l’atestat que hi ha un forcejament». «No és que et contradiguis, és que no ho pots expressar... jo assumia que la meva funció era ser un sac de boxa», explica una altra dona que va vèncer la por i va interposar una denúncia quan el seu exmarit va trencar la porta de casa seva a puntades de peu, la va agafar del canell i va aconseguir escapar-se defensant-se amb una plantofada. «Vaig fer el que vaig poder perquè prèviament ell em va amenaçar de trencar-me la cara».

«Quan vaig denunciar, els agents reien, fins i tot un mosso va dir que el meu ex tenia tot el dret a trencar coses perquè eren seves»

«Rialles» dels mossos

Explica que mentre denunciava la violència patida, els agents reien. «El mosso em va dir que el meu ex tenia tot el dret a trencar coses perquè eren seves». Quan ella els va explicar com se’n va deslliurar, el relat es torna cruelment surrealista. «Em van dir que la primera que anava al calabós era jo, perquè havia reconegut una agressió». «Al final no el vaig denunciar. Em vaig sentir ridícula, sola, amb total desconfiança». Ella va acabar a casa d’una amiga, tot i que l’assetjament de l’ex no va acabar. «Mai ho vaig notificar. ¿Per què? ¿Perquè tornin a riure’s de mi?». Tot i això, rep atenció psicològica al SIE. «Ara almenys puc identificar que vaig viure maltractament psicològic i sexual».

«Després de ser agredida amb submissió química, un policia va insinuar que la meva denúncia era falsa i que havia sigut infidel a la meva parella»

«Vens d’un maltractament psicològic que ha aconseguit que dubtis del teu criteri. Només falta que dubtin també de la teva paraula i et diguin que no hi ha proves concloents o que ja se li passarà, com si qui està entossudit a fer-te la vida impossible fos una criatrura». Ho diu una dona que, tres anys després de denunciar la seva exparella, ha patit com ell se saltava les ordres d’allunyament i va veure com un mosso es negava a prendre-li declaració.

«¿Per què et vas quedar sola al bar?»

Notícies relacionades

Una altra noia va denunciar una agressió sexual per submissió química al sortir d’un bar. Explica que els agents es van riure d’ella mentre miraven les imatges de les càmeres de seguretat del carrer, amb comentaris com «se’t veu contenta», «sembla que li dones la mà, com una parelleta». També recorda que els agents van insinuar que la seva denúncia era falsa i que havia sigut infidel a la seva parella, ja que el seu agressor va mantenir que la relació sexual va ser consentida. «M’ho van dir amb un menyspreu brutal i em vaig quedar en xoc».

Aquesta noia també qüestiona l’hospital que li va practicar l’examen forense. «El primer metge em va dir: ‘Doncs no fas pinta de ser una porca’», per després preguntar-li: «¿Quant havies begut? ¿per què et vas quedar sola en un bar?». L’administrativa del centre, a més, li va fer explicar la violació en públic. Dies després, va tornar a l’hospital per uns blaus a l’abdomen. «La policia va haver de trucar al cap d’urgències perquè un metge accedís a fer-me un informe de lesions, perquè s’hi negaven». Manté que tampoc li van oferir les pastilles contra el VIH. «A l’anar-hi un cap de setmana no hi ha el personal fix i no es compleixen els protocols, per això tampoc vas tenir accés a un psicòleg», li va respondre una sanitària.