Les nenes del futbol també diuen «s’ha acabat»: «La desigualtat és abismal, però no es fa res»

«Al col·le vaig deixar de jugar perquè em provocava inseguretat; hi havia nens que feien comentaris sobre el meu cos, o em deien que no jugava bé i em posaven sempre de portera, i això feia que se’m traguessin les ganes; en canvi, quan entro al nostre camp [el del CF Vallgorguina], és diferent, sento que som un equip, em sento segura», relata la Judit, amb els ulls brillants, il·lusionada amb el partit contra l’Europa que els espera aquesta tarda i amb ganes de compartir amb qui vulgui escoltar-la –de moment, via aquesta entrevista– el treball de final de l’ESO que va fer a quatre mans junt amb la Isabel i que els va valer un «assoliment excel·lent». Projecte, segons remarquen en més d’una ocasió en el text, que vol ser «una carta al món, una reclamació i una advertència perquè la gent prengui consciència que tothom és coneixedor de l’abismal desigualtat de gènere en el futbol i ningú fa res per canviar-la».

L’objectiu del seu treball –que van començar a preparar i van entregar mesos abans de l’esclat del «s’ha acabat»– era, d’una banda, demostrar amb infinitat de dades històriques i actuals la desigualtat de gènere en el futbol, i de l’altra, evidenciar que està absolutament normalitzada (a través d’una enquesta a 100 persones). La seva ambiciosa intenció era clara: agitar consciències. Problematitzar una cosa que, als seus ulls de noies nascudes en ple segle XXI, és absolutament boja, com és que una situació sens dubte tan injusta sigui així d’assimilada. Elles ja han fet el ‘clic’ i estan entossudides que el món també el faci.

Molt més enllà del salari

«No són només els salaris, que per descomptat; el problema és molt més profund. Són els horaris dels partits, el seguiment dels mitjans, la cura de la gespa i fins i tot els mateixos camps; per als partits de les noies sembla que amb tres fileres de seients per al públic ja estigui bé, perquè, total, ¿qui les voldrà anar a veure?», relata la Isabel, que va ser la que, al seu dia, va animar la Judit a jugar a futbol. «Abans feia patinatge artístic; sempre m’han agradat molt tots els esports, però mai havia pensat a apuntar-me a futbol fins que em va convèncer l’Isa», recorda, agraïda.

L’Isa i la Judit són amigues des de primer de l’ESO, quan la primera va arribar a Sant Celoni. «Al meu col·le, a l’Equador, era la més ràpida de les nenes, i vaig arribar aquí i vaig preguntar a una companya qui era la més ràpida en aquest col·le. Em va dir que la Judit, m’hi vaig acostar i li vaig dir: ‘M’han dit que ets la més ràpida, fem una carrera’», explica. «¡I et vaig guanyar!», afegeix la Judit, davant el riure còmplice de la seva amiga. «Bé, bé, et vaig guanyar una vegada, un dia que estaves lesionada». riuen.

Sempre amb l’«és una broma»

Notícies relacionades

Les enginyeres del futur: «Vull ser profe de robòtica perquè les nenes vegin que poden fer tecnologia»

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

En aquests quatre anys, fins a arribar al moment dolç que viuen ara en el Vallgorguina, amb una entrenadora que les té encantades –«estudia a la universitat, juga a primera i entrena nenes, ¡fa tot el que jo voldria fer!», diu la Isabel–, han hagut d’aguantar moltes «bromes» dels seus companys. «Sempre són ‘bromes’, et diuen que no t’enfadis, però ho deixen anar», apunta la Judit. «Recordo que el dia que vam entregar el treball, que es titula ‘Igualtat de gènere en el futbol: una recerca sobre el coneixement i la falta d’acció’, un nen va veure el títol a la pantalla del portàtil i va dir ‘Buah, igualtat de gènere’ i va riure», assenyalen.

Quant al tsunami viscut l’últim mes, després de la victòria d’Espanya en el Mundial el 20 d’agost –fa només un mes, tot i que sembli un segle– i el «s’ha acabat» protagonitzat per les jugadores que han dit prou a injustícies i abusos, la Judit i la Isabel són optimistes, però prudents. Veuen que el fet que les nenes tinguin referents com les guanyadores del Mundial –o la seva entrenadora en el Vallgorguina– és molt positiu, i «s’estan obrint més les portes», però insisteixen que encara queda moltíssim per fer. «Vas a les pistes de les escoles i la majoria són nois; a les noies les deixen jugar perquè el professor no els digui res, però encara costa molt que les tinguin en compte, que els passin la pilota. Tu no pots demostrar el teu potencial si no et donen una oportunitat, si et diuen ‘tu no jugues bé’», conclouen.