Els 19 ofegaments mortals a les platges catalanes destapen les carències del sistema de vigilància

És el relat d’Ignacio García, socorrista a Barcelona. Explica aquesta història recent per exemplificar la «situació precària» del socorrisme a Catalunya. Com la resta dels seus companys, exigeix una regulació dictada per la Generalitat que no deixi, com fins ara, aquest servei en mans de cada ajuntament. El clamor al sector és unànime: el comparteixen sindicats, empreses i la Federació de Socorristes de Catalunya, que apel·len a les dades dramàtiques d’aquest estiu, per exigir una resposta conjunta i immediata que fixi el calendari, les platges que han de tenir vigilància, els horaris del servei, els materials necessaris i les condicions laborals. De fet, fins i tot en Protecció Civil reconeixen que seria ideal tenir una normativa de mínims. Aquest estiu, amb 19 ofegaments a les platges catalanes, s’ha convertit en la pitjor campanya dels últims anys.

Montse Font, cap del servei de gestió d’emergències de Protecció Civil, en declaracions a aquest diari, posa com a exemple les lleis de trànsit: «Pot passar que vagis caminant per una mateixa platja llarga i, al canviar de municipi, et trobis que ja no hi ha servei de vigilància. És com si les normes de circulació fossin diferents en cada població en funció de l’empresa que hagi guanyat el concurs de licitació. Estaria bé marcar unes pautes».

Protecció Civil

Des de Protecció Civil proposen canvis en el servei de socorrisme per millorar la seguretat de les platges: «No pot ser que a la primavera ja sàpigues quants socorristes necessitaràs el 15 d’agost. S’haurien d’anar ajustant els efectius en funció de la necessitat».

«¿Té sentit que hi hagi un quilòmetre de distància entre socorrista i socorrista? ¿Per què cada municipi té horaris i calendaris diferents? ¿Per què no hi ha una llei que dicti uns mínims obligatoris i que designi en quines platges es requereix servei de vigilància? ¿Qui assegura als treballadors el material d’infermeria necessari?». Totes aquestes són preguntes que deixen en l’aire els representants sindicals consultats per EL PERIÓDICO. El que sí que existeix és un registre de l’Administració en el qual els socorristes han d’estar inscrits. Per estar-ho, han de complir uns mínims de formació.

Formació curta

Cada municipi contracta el servei que considera necessari. «Alguns comencen per Sant Joan, quan des de Setmana Santa ja tenen les platges plenes. D’altres permeten que hi hagi 1.000 metres de distància entre cada torre de vigilància. Això dificulta extremament les tasques de prevenció, per molt que estiguem preparats per actuar a l’instant», adverteix Nacho Ibáñez Cornet, portaveu de SOS Socorristes, del sindicat UGT. «El normal, si veig una nena petita en una zona de corrents, és que baixi de la meva cadira i li expliqui que és millor que no s’hi acosti. ¿Però com hem d’advertir els banyistes d’algun risc si estem a centenars de metres?».

García, socorrista i portaveu de CGT, exposa més arguments a favor d’una regulació unitària. «¿Per què uns donen servei fins a les cinc de la tarda i d’altres fins a les set? Depèn del que dicti l’ajuntament responsable –afirma–. La gent veu el socorrisme com una feina d’estiu. A més, com que no hi ha una llei reguladora, els períodes de formació solen ser massa curts», lamenta. El seu descontentament s’agreuja per les condicions laborals. «A moltes platges, no tenim accés al lavabo. En d’altres, la infermeria no té llum ni aigua corrent, cosa que dificulta l’atenció sanitària». Alguns d’ells tenen un salari de socorrista de piscina, quan les funcions i els riscos no són comparables.

Llei per redactar

Els sindicats no monopolitzen la queixa. També les empreses defineixen la situació com a insostenible. Oriol Canals, responsable de Proactiva, confirma que la lluita per regular el socorrisme ve de lluny: «La patronal de les empreses catalanes fa 23 anys que ho exigeix. A les Canàries i a les Balears ja tenen lleis en vigor. A Catalunya, tot depèn del que digui un tècnic municipal o del pressupost de cada municipi».

El Departament d’Interior disposa d’una llista de recomanacions per a les empreses i els ajuntaments. No obstant, no es tracta d’una obligació. El 2020, es va aprovar una llei de protecció litoral que exigeix marcar unes normes més concretes. De moment, no s’ha fet. És a dir, va amb tres anys de retard. «Ho hem demanat sisplau un munt de vegades. Al final, muntarem una taula d’experts amb les empreses i redactarem el que hauria de ser la llei, i si s’hi volen unir, doncs perfecte», critica Canals, que urgeix al Govern que comenci a treballar en una regulació autonòmica.

Versió del Govern

¿I el Govern què respon? Fonts del Departament de Presidència asseguren que la responsabilitat és compartida amb els ajuntaments i destaquen la seva col·laboració amb els municipis i amb la Federació Catalana de Socorrisme i Salvament i altres entitats. A més, afirmen que es fa molta pedagogia perquè la gent vagi a la platja amb seguretat. El president Pere Aragonès, per la seva banda, s’ha compromès a posar més mitjans per evitar ofegaments com els de les últimes setmanes.

No obstant, Frederic Tortosa, president de la federació, afirma que hi ha molts deures pendents. Plantegen diversos matisos sobre el model: «Les platges han d’estar vigilades, però rebutgem un sistema en el qual el socorrisme es converteixi en negoci, a través d’empreses privades que competeixen per aconseguir beneficis». Tortosa posa com a exemple els bombers, que no estan subcontractats.

«Tenim un problema»

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

«Proposem adaptar el nostre sistema perquè s’assembli al d’altres països més avançats», planteja Tortosa, que posa l’accent en la prevenció: «¿Per què els ensenyem als nens que no es pot creuar un semàfor en vermell i no els expliquem com entrar al mar quan hi ha onades?». Per al president de la federació, urgeixen campanyes com les de trànsit i un reconeixement més gran de l’ofici: «Socialment no està ben valorat i laboralment tampoc, cosa que provoca renovació constant i falta d’estabilitat i experiència».

«No s’ha d’amagar que tenim un problema. L’important és trobar una solució», afirma. En aquesta línia, van crear el projecte SalvaCat. Es tracta d’un document elaborat per la federació amb la participació de Protecció Civil i el Consell de l’Esport (part de la Generalitat). L’objectiu és tenir un diagnòstic i abordar els punts que s’han de millorar. El document afirma que el fet que el servei no estigui homogeneïtzat a tot arreu, el converteix en més «deficient» i defensa un sistema integral de socorrisme coordinat per una mateixa entitat.