La neurociència demostra que les víctimes de violació es queden «congelades»

Un dels arguments més utilitzats en els judicis per violació és que la víctima no va evitar l’agressió (no va fugir o va lluitar contra els seus agressors). Aquest dilluns, un estudi de l’University College de Londres (UCL), adverteix que aquesta reacció té una base neurocientífica.

En vista dels resultats, l’estudi científic demana que les lleis tinguin en compte les proves neurocientífiques que suggereixen que en una violació o agressió sexual la por i l’amenaça poden fer que les víctimes quedin tenallades i siguin físicament incapaces de respondre a l’assalt.

La investigació, publicada aquest dilluns a ‘Nature Human Behaviour’, ha sigut realitzada pel professor Patrick Haggard i Ebani Dhawan, exestudiant de l’University College de Londres (UCL).

Es creu que el 30% de les dones pateixen agressions sexuals o violacions al llarg de la seva vida.

El 70% de les dones que han acudit als serveis d’urgències després d’una agressió van dir que es van sentir «congelades» durant la terrible experiència i incapaces de moure’s o cridar.

L’estudi cita antecedents judicials com el del cas R versus Lennox (2018), a Austràlia, en el qual l’advocat defensor va qüestionar la víctima perquè no es va resistir ni va mostrar senyals de lluita. Per a aquest advocat era clar: la víctima va permetre l’agressió sexual, la culpa va ser seva.

No obstant, els investigadors afirmen que la immobilitat de la víctima pot ser totalment involuntària, cas en què la culpa és inapropiada.

Resposta neuronal davant el perill

Les investigacions han demostrat que, davant una amenaça, la resposta del cervell pot incloure el bloqueig dels circuits neuronals que controlen voluntàriament el moviment del cos.

Molts animals es queden breument paralitzats davant una amenaça lleu, cosa que els deixa millor preparats per a ràpida una reacció de lluita o fugida. No obstant, davant una amenaça immediata i greu, el comportament pot canviar a una immobilitat prolongada en la qual el cos queda completament congelat o flàccid.

En els éssers humans es produeixen processos similars, i els estudis dels qüestionaris han demostrat que les víctimes d’agressions sexuals sovint diuen ser incapaces de moure’s o cridar durant l’agressió, fins i tot quan no estan físicament oprimides o immobilitzades.

Però aquesta falta de forcejament sol ser utilitzada pels defensors dels agressors i violadors, que argumenten que aquesta falta de resistència equival al consentiment. Però si la víctima està «involuntàriament immòbil», aquest argument és incorrecte, adverteix l’estudi.

Per a Haggard, professor de Psicologia i Ciències del Llenguatge de l’UCL, «la llei reconeix des de fa temps l’eximent de ‘pèrdua de control’ i pot concedir la responsabilitat atenuada en situacions específiques en les quals es demostra que les accions es van realitzar sense control voluntari».

«Després de revisar les proves neurocientífiques, suggerim que es tingui la mateixa consideració amb la immobilitat involuntàriadurant la violació i l’agressió sexual» i que es deixi de culpar les víctimes de manera inapropiada. «És essencial cridar l’atenció de la societat sobre la importància crucial del ‘consentiment actiu’», conclou el científic.

Adaptació legal

La violació i l’agressió sexual poden tenir conseqüències devastadores tant per a les persones com per a la societat. Entre 2021-2022 la policia d’Anglaterra i Gal·les va registrar més de 70.000 violacions, però només el 3% van donar lloc a una acusació.

Notícies relacionades

Les pluges a Catalunya deixen els pantans per sobre del 18%

Un centre de teràpies gèniques fa un gran pas contra el parkinson

«Les definicions legals de violació i agressió sexual es basen en la falta de consentiment». Però, amb freqüència, els tribunals el posen en dubte i «presenten estereotips no provats sobre com es comportaria suposadament una víctima ‘real’», lamenta Dhawan. I amb aquesta estratègia, «els agressors poden al·legar que van assumir que la víctima estava consentint perquè no oposava resistència», remarca.

«Hem d’utilitzar els descobriments neurocientífics per evitar que aquests mites serveixin com a argument per a la defensa i per garantir que es faci justícia a lesvíctimes».