La Fátima recorda el ‘bullying’ de l’institut: «Els cops i els robatoris formaven part de la meva rutina»

Unes companyes de classe que vivien una situació migratòria tan dura com la seva la van assetjar sense parar: a classe, fora de l’escola i fins i tot quan estava a casa. Potser les tres assetjadores no van trobar cap altra manera de lidiar amb el dolor del seu propi desarrelament que pagar-ho amb la Fátima.

A punt de complir els 26 anys, la Fátima regenta actualment una barberia a l’avinguda de Tarradellas de Barcelona i accepta una entrevista amb EL PERIÓDICO per compartir una experiència que la va marcar. El 2 de maig és el Dia Internacional contra el Bullying, l’assetjament escolar que continua terroritzant menors cada dia, a qualsevol aula. La de la Fátima és una altra història de ‘bullying’, recargolada, angoixant i cruel, com gairebé totes.

El retrobament

Per a la Fátima, el record d’aquell vol interminable que va fer als 12 anys sola des del Paraguai, supervisada per una hostessa, es condensa en el retrobament amb la seva mare a l’aeroport. Diu que va plorar sense fre a l’abraçar-la. D’alegria i també de pena perquè els seus avis havien quedat enrere. «Tenia moltes ganes de veure-la. L’havia trobat moltíssim a faltar».

La seva mare treballava netejant cases i enfornant en una fleca. En tres anys, des que va marxar del Paraguai, havia trobat un niu i un sou amb què n’hi havia prou per portar la Fátima. El primer dia de curs al Bernat el Ferrer, un alumne desconegut va tocar l’esquena a la Fátima i li va preguntar si era nova. La Fátima va assentir i, enyorant els seus amics, també el més pesat d’ells, o sobretot el més pesat d’ells, va témer que ella ara seria poc més que això: «La nova».

Però aquell procés d’adaptació que semblava un túnel sense llum aviat no ho va ser tant. «La primera setmana va ser molt bona. Em vaig integrar bastant bé, em vaig defensar amb el català i també amb matèries que no entenia. Però després, a poc a poc, vaig començar a estar incòmoda amb unes companyes».  

El desarrelament

A la seva classe hi havia un grup format per dues noies sud-americanes com ella i una altra de marroquina que van voler que la Fátima s’hi unís. «Però feien coses que no es podien fer a l’institut i la meva mare era una mica estricta i me’n vaig apartar. Allà va ser quan van començar a sac amb mi, a preguntar-me que de què anava ajuntant-me amb catalanes». No van tolerar el rebuig, i dels retrets i insults van passar a empènyer-la si s’hi creuava pels passadissos, i a tirar les seves coses a terra , o a robar-les-hi. I a burlar-se de la Fátima, a tota hora.

Al principi, la Fátima callava. Fins que un dia, quan la van colpejar mentre xerrava amb una companya al passadís, va dir prou i va reunir el valor necessari per enfrontar-s’hi. Però va acabar envoltada i acovardida. Encarar-s’hi va complicar les coses. A partir de llavors, al final de les classes, la van esperar sovint a la sortida de l’institut.

Assetjament fins a les portes de casa

Una tarda la Fátima recorda que les va veure esperant-la en un carrer que havia d’agafar per anar a casa. Li van dir «vine, passa». Sabia que no podia fer-ho. Es va quedar esperant durant hores. Fins que unes noies grans es van acostar a preguntar-li què passava perquè la van veure plorant.

Una altra tarda, les tres agressores es van presentar a casa seva. Van trucar al porter automàtic i van ordenar que baixés perquè si no les conseqüències serien pitjors. «Vaig baixar, em van agafar dels cabells i em van arraconar en una cantonada, dins del meu bloc». La seva mare va entrar al portal en aquell instant però les assetjadores se’n van adonar i van aconseguir que no notés res. «Quan se’n va anar, vam tenir un altre enfrontament i no va acabar gaire bé», diu sense detallar a què es refereix. Les assetjadores van aconseguir enganyar la mare fins al punt que la dona va creure realment que eren amigues de la seva filla i les va convidar a un aniversari sorpresa de la Fátima. «Vaig obrir la porta, les vaig veure a casa meva i em va agafar un atac de pànic, Llavors la seva mare sí que es va adonar del que passava.

El silenci

«Ho vaig passar molt malament, molt malament. I no ho explicava a ningú». «No sabia com afrontar-ho, ni què dir a casa ni als professors», lamenta. «Els cops, els robatoris... Vaig arribar a normalitzar que això formés part de la meva rutina diària. Tot i que jo no havia fet res. Que era perquè sí. Potser per esforçar-me més que elles. Per integrar-me més amb les companyes d’aquí. Eren molts comentaris així, sobre si parlava en català».

Transcorreguts gairebé 15 anys, es pregunta si els professors podien haver-la rescatat: «Tothom sabia qui eren aquestes noies i els conflictes que creaven», raona. «Si hagués demanat ajuda, els professors hi haurien fet més. Però crec que hi ha coses que no és necessari demanar-les», els retreu.

Notícies relacionades

Dani Cortijo: «L’escola detecta el ‘bullying’ i els problemes de salut mental, però la solució sempre és un PDF»

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Aquella experiència li continua «fent una mica de mal», admet al final de l’entrevista la Fátima. «Quan el meu cosí petit em diu que hi ha un nen que l’empeny i que li vol treure les coses, el primer que li dic és que no es deixi, que ho parli amb els seus pares, amb la professora i que, si no passa res, que l’empenyi ell..