Educació a Catalunya

Dani Cortijo: «L’escola detecta el ‘bullying’ i els problemes de salut mental, però la solució sempre és un PDF»

A1-167965504.JPG

A1-167965504.JPG / RICARD CUGAT

  • Aquest professor de secundària és una de les veus docents que més obertament exposa el que passa a les escoles, amb autocrítica i amb voluntat constructiva, en un moment en què la comunitat educativa està impactada pels casos de ‘bullying’ a Sallent o d’abusos sexuals entre menors a Badalona, Esparreguera o Salou.

8
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

-¿Com és fer classe a un grup d’adolescents postpandèmics?

-S’ha vist una diferència molt gran entre l’abans i el després. Quan vam tornar a les classes després de la pandèmia em va sorprendre moltíssim la bona disciplina que hi havia a l’aula. Estaven tan callats, tan aixafats psicològicament que fins i tot feia por. Recordo trobar-me exalumnes pel carrer i veure persones totalment diferents. Depressions, intents de suïcidi...

-¿Aquest impacte l’estan arrossegant fins avui? 

-Una mica; però, tot i que no m’agrada la paraula, hi veig una resiliència. Hi ha una mica de tirar cap endavant... Tot i que alguna cosa quedarà, està clar. Durant la pandèmia els adolescents van tenir menys drets que els gossos. Sembla un tòpic, però és així. Se’ls va tancar; se’ls va tractar gairebé de rates contagioses. I la majoria d’actituds incíviques que jo vaig veure pel carrer eren de gent a partir de 30 anys.

-Malgrat aquesta resiliència, totes les enquestes apunten que la salut mental dels joves està molt tocada.

-De vegades estem demonitzant els joves, i dient que tenen molts problemes..., però és que abans ni se’ls preguntava. Una de les coses que m’agrada de la emva feina és que parlo amb els adolescents cada dia. L’adolescència és una edat molt bonica en la qual s’estan creant la seva personalitat, en la qual tot es viu amb molta intensitat... De vegades sembla que els professors ens queixem molt, però jo quan anava a primer d’ESO volia ser profe de Socials i ¡és el que soc!

Si un nen diu que es vol suïcidar no pot tenir un mes d’espera entre sessió psicològica i sessió psicològica

-Llavors, els xavals, ¿com estan?

-L’impacte real que la pandèmia va tenir en els adolescents el veurem quan passin uns quants anys. Hi ha coses que surten més tard.  

-¿Funcionen els programes contra el ‘bullying’?

-El problema és que es fa molta política de PDF. Tu publiques, per exemple, el decret d’escola inclusiva; un pare ho llegeix i en diu ‘el meu fill té dret a tal’. Però això després no es materialitza a l’aula perquè no hi ha mitjans per materialitzar-ho. Tu imagina que tens una classe de 30 nens [això és una radiografia més o menys real d’un col·le de mitjana o alta complexitat, no t’estic parlant de màxima] i potser en tens un amb TEIA, quatre dislèxics, sis amb dèficit d’atenció; una persona absentista –nivell que has d’intervenir amb l’ajuntament, perquè no ve mai al col·le– i, durant el curs, t’aterraran a l’aula una mitjana de tres o quatre persones que en molts casos no coneixen la llengua; i potser tens una aula d’acollida per a tot el col·le. ¿Què fas?

-Ni idea, ¿què fa?

-I no és només això. A més, et diuen que has de fer un Pla individualitzat (PI) d’això i un PI de l’altre. I, en teoria, a l’hora d’avaluar ho has de tenir tot en compte, però es fa el que es pot, simplement. Ara es detecten més els problemes de salut mental dels nois i això en principi és positiu; el problema és que es detecten els problemes, però la solució sempre és un PDF. 

-¿Un PDF?

-A mi una cosa que em fica molt nerviós és que em facin escriure en un PDF una cosa que jo sé que no podré complir perquè no arribaré. Jo a un pare no li puc dir ‘al teu fill li faré això’ quan no podré fer-ho. No puc fer 30 classes diferents.

En tot allò que l’escola delegui en les famílies hi ha desigualtat

-Els treballs en grups heterogenis perquè uns s’ajudin els altres, ¿funcionen per gestionar aquesta diversitat?

-El que acaba passant moltes vegades és que els alumnes que tiren més faran la feina dels altres i, sobre el paper, s’han ajudat tots i tots tenen una nota igual. I després et venen els pares dels xavals que tiren i et diuen que els seus fills farien més coses, que què passa amb ells.

-¿Què passa amb ells?

-El primer que hem de fer és començar a parlar amb sinceritat de les coses que passen a l’aula. El que no pots fer és tancar les escoles d’educació especial, dir que hem de ser inclusius i no posar recursos. De vegades t’arriben nens a quart d’ESO que no estan alfabetitzats i ¿què fas? ¿els regales l’aprovat? La inclusivitat és que tothom arribi al seu màxim i que tothom progressi, no fer veure que tothom arriba al seu màxim sobre el paper.

-¿Què opina de l’avaluació competencial?

-És un dogma de fe. Hi ha criteris molt poc objectius que valoren la capacitat que té l’alumne d’adhesió a una idea, i a mi això em sembla súper perillós, perquè això és adoctrinament, tal qual. Jo em llegeixo el currículum i estic d’acord amb gairebé tot el que proposa. No obstant, quan em demanen que l’alumne sàpiga valorar positivament les coses que proposa l’Agenda 2030, el primer que em passa pel cap és que una vegada ho tingui tot preparat vindrà un altre govern, el tombarà i haurem de començar de zero.

-Ara mateix, a l’ESO, ¿totes les matèries s’estan ensenyant de forma competencial? 

-No, perquè tenim recursos per fer-ho.

-Però sobre el paper sí, ¿no?

-El currículum ho diu, sí. Però no tot es pot ensenyar per projectes. Hi ha un cert dogmatisme: et diuen que si no et funciona el sistema és perquè l’apliques malament; que això ha de funcionar sí o sí. Jo no estic en contra de l’aprenentatge per projectes, però no pots dir que són iguals els coneixements del professor, que és igual la matèria, perquè el que importa és saber ensenyar... Una cosa que cada vegada veig més és que gairebé influeix més el capital cultural de les famílies que el que puguis fer a l’aula. A l’aula potser tots fan el mateix, però quan se’n van a casa, uns estaran veient Belén Esteban i d’altres un documental de la 2. Jo desconfio molt de tot el que es fa fora de classe perquè uns tindran un pare que és doctor en Química i l’ajudarà i un altre uns pares cridant-se de fons.

El sistema és cada vegada més inflexible, no existeix la llibertat de càtedra

-¿L’escola iguala?

-Quan són davant del professor tothom té un professor especialista davant seu. En tot allò que l’escola delegui en les famílies hi ha la desigualtat. Tot i que en un paper digui que tots som iguals, no som iguals. Existeix la desigualtat i és un dels principals problemes socials. Quan un nen a casa no té un bagatge cultural, quan arriba a l’escola, si a sobre buides l’escola de contingut i a sobre li poses un discurs utilitari de ‘no tothom ha de saber Llatí clàssic’. Ja, clar, però llavors ho sabran els de sempre. Boris Johnson parla en llatí amb els seus fills. La cultura és una eina d’ascensor social; al final si assumim que nens d’un cert barri no tenen per què aprendre certes coses i nens d’un altre barri, sí, perquè hem de tenir projectes adaptats a l’alumnat, estem perpetuant aquesta situació.

-¿Això és el que està passant, ara?

-Sí. ¡I ha passat sempre! Però ara es legitima amb un discurs que formalment és súper progressista. Jo vaig començar sent súper partidari dels projectes. Però he vist que si implantem un projecte i no funciona perquè no tenen uns coneixements de base, potser cal introduir abans un trimestre de continguts. ¿Tu saps el que millora això el projecte? Cada vegada m’estic tornant menys dogmàtic. Fem allò que funciona, més enllà del que nosaltres tinguem preestablert. Quan una cosa no està bé ho hem de poder dir obertament. El sistema és cada vegada més inflexible. No existeix la llibertat de càtedra. És la burocratització extrema de tot, a més. Passem més temps escrivint què fem que intentant fer-ho. ¿S’ha d’innovar? Depèn. Si alguna cosa funciona, potser no. ¿S’ha d’innovar? Sí. Però si cada innovació és castigada amb una tona de burocràcia se’t treuen les ganes.

Tot és un engranatge: estem dipositant moltes esperances en l’educació, i els ‘profes’ no arribem a tot

-Però tornem al ‘bullying’. ¿Els protocols s’apliquen? ¿Funcionen? -El protocol està molt bé, però hi hauria d’haver gent que es dediqués a això. Hi ha un programa fantàstic, el #AquíProuBullying, però el que acaba passant és que li diuen a un professor que ja té les seves classes i les seves responsabilitats que a partir d’ara també s’encarregarà d’això. I ha de fer uns expedients gairebé policials, amb fotografies de qui són els alumnes... S’han de fer entrevistes... I això no té cap dedicació horària. Això ho estan fent professors amb temps que treuen ¿d’on? Si tu no poses les notes et poden expedientar. Primer corregiràs els exàmens, ¿no? Si no és un cas gaire flagrant, entenc la sensació d’algunes famílies que no s’activen els protocols. Però, ¿quan l’actives? ¿Qui? ¡Falten hores! Dir que un ‘profe’ només treballa les hores que fa classe és com dir que un atleta només treballa el dia que té la carrera.

Notícies relacionades

-¿I què es podria fer per millorar la situació?

-Al final el que ens falta és temps. Temps i haver d’atendre menys alumnes alhora. Abaixar ràtios. Si tu tens un grup de 15 detectaràs més coses; i necessitem també altres perfils: psicòlegs, educadors de carrer... Ens hem de corresponsabilitzar com a societat. Un professor és un treballador que arriba fins on arriba, però hi ha un moment en què necessita especialistes en certes coses. Algunes de les causes del ‘bullying’ són frustracions que no es generen a l’escola, que es generen en altres àmbits. I hi ha coses evidents: si un nen diu que es vol suïcidar no pot tenir un mes d’espera entre sessió psicològica i sessió psicològica, i no parlo del col·le, parlo del sistema de salut mental. Tot és un engranatge i estem dipositant moltes esperances en l’educació, i els professors no arribem a tot.