L’aire fa olor de tancada

És curiós. Quan va començar tot, quan la sensació d’irrealitat es va apropiar dels dies, quan ella caminava per carrers deserts, observada des de les finestres, semblava que mai res seria igual. Que la ciència-ficció s’havia apropiat de la quotidianitat per sempre. Les reunions familiars, els sopars amb els amics, les copes als bars, les abraçades... tot desterrat a l’àlbum de la nostàlgia. Immersos en una distopia inesperada. 

Uns dies en què els animals es van envalentir sobre l’asfalt. I per allà baixava un senglar i per allà algunes aus abandonaven les serralades i s’endinsaven en terrenys estranyament abandonats. Només el so de les sirenes trencava el silenci. El crit persistent i constant d’una salvatge batalla entre la vida i la mort. 

Pacte amb la desgràcia

Fins llavors, ella es preguntava com se suportaven les grans tragèdies. Com se suportava una guerra o un terratrèmol o una plaga bíblica. Durant aquells mesos terribles, ho va saber. S’aguanten sense fer-ho. No són les mans ni la voluntat les que suporten el pes. És un pacte amb la desgràcia. És un deixar-la passar, mirar-la de reüll, deixar que ocupi estances, però que no es faci la mestressa de tota la casa. És un agafar aire i continuar. Caminar, perquè parar és caure en un pou amb gana.

Durant els dies negres, els ulls eren una mica més que finestres, eren l’ànima sencera. Podia llegir-les a les cares tapades que s’acostaven al taulell. Mantinguin la distància marcada, sisplau. Hi havia por, és clar. Incomoditat. Estupefacció. Tristesa. El pitjor era el que es callava. Aquella clienta de tants anys que va deixar de comprar les medicines del seu marit. Aquell altre que es va acostar un dia una mica marejat i ja mai més va tornar. I les preguntes per a les quals no tenia resposta: ¿Quan s’acabarà això? ¿S’acabarà? 

Després hi havia els altres, els que hi anaven diversos cops a la setmana. Un dia, ibuprofèn. Un altre, paracetamol. Que si sèrum nasal. Que si una crema per a les mans. Que si uns caramelets per al coll. I a alguns els renyava, que no surti tant de casa, que el confinament... Però a d’altres, que veia més inquiets, els que intuïa que estaven a punt d’esclatar, els seguia el corrent. Perquè sabia que aquella visita era l’única medicina que necessitaven. 

I també hi havia humor, és clar. El riure com arma, com escut, com armilla salvavides. Perquè, quan res és a les mans pròpies, queda la rialla o, almenys, el somriure. La més íntima i irreductible manera de mantenir el seny enmig de la bogeria. 

Records pandèmics

Ja falta poc, es diu a si mateixa. Més de tres anys. L’altre dia va llegir en alguna banda que és possible que els records pandèmics s’acabin esborrant. Que els que no van patir la pèrdua d’un ésser estimat o una minva pròpia acabaran expulsant aquells dies de la memòria. El nostre cervell convertit en un ordinador que rebutja la informació que ja no necessita. ¡I mira que n’arribem a emmagatzemar! Informació, consells, indignació, enganys, embadaliments... 

Notícies relacionades

Dones davant l’algoritme

Montessori, abandonadora

La recepta infal·lible per elaborar pa casolà. El millor pa de pessic. Els epidemiòlegs, convertits en estrelles de rock. L’exèrcit al carrer. ¡Invasors! L’horror les residències. ¡Que vingui l’exèrcit! Vídeos per mantenir-se en forma. Cursos de mil coses. Els artistes que no cobren i a sobre ens fan els dies més fàcils. I els antivacunes. I que si el lleixiu. I… 

Ja arriba a la feina. Avui li toca obrir a ella i hi ha un parell de persones que s’estan esperant. Apuja la persiana, es col·loca la mascareta. Un cop més, l’aire fa olor de tancada. Un sospir. Ja falta poc, es repeteix.