L’aigua, un recurs elemental per a la supervivència i cada vegada més escàs

L’aigua, un recurs elemental per a la supervivència de qualsevol espècie a la natura, no arriba a més de 2.000 milions de persones i és cada vegada més escàs a diverses zones del planeta, cosa que crea problemes de dèficit hídric i de seguretat alimentària, dos aspectes que estan en el centre de la crisi climàtica global i en el marc del Dia de Mundial de l’Aigua, que se celebra aquest 22 de març.

Aquesta celebració coincideix amb la Conferència de l’Aigua 2023 de les Nacions Unides a Nova York, entre el 22 i 24 de març, a la qual s’abordaran el dret a l’aigua i al sanejament, com recull un dels objectiu de desenvolupament sostenible –ODS6–, i altres temes relacionats, com la salut, el desenvolupament sostenible, el clima, la resiliència, el medi ambient o la cooperació.

El catedràtic de la Universitat de Sevilla (US) Leandro del Moral Ituarte ha explicat a Efe que a Espanya el consum d’aigua en l’agricultura per a regadiu ha augmentat en les últimes dècades, i actualment ha arribat a superfícies pròximes als 4 milions d’hectàrees.

Aquest sector té una gran demanda, sosté, i arriba al 80%, però en algunes conques com a la del Guadalquivir aquesta demanda s’eleva al 87% de l’aigua disponible, és a dir, de l’aigua que s’extreu dels rius, de les masses d’aigua i de les subterrànies i que es controla.

El catedràtic de la US i membre de la Fundación Nueva Cultura del Agua, que participarà en la Conferència de l’Aigua, ha remarcat que la demanda d’aigua continua creixent i, tot i que s’ha produït una gran modernització dels sistemes de regadiu, l’extensió d’aquesta superfície no ha produït estalvis reals.

Ha remarcat, a més, les diferències amb els espais urbans, com a l’àrea metropolitana de Madrid o de Barcelona, on els consums urbans, residencials i industrials arriben a una proporcionalitat més elevada, però que al conjunt d’Espanya se situen en un 10%, del corresponent més del 80% al regadiu i un 4% o 5% a altres usos.

A això s’hi afegeixen els efectes ja perceptibles del canvi climàtic, amb l’augment de temperatures que afecta l’aigua en dos sentits, segons el catedràtic de la US. Primer augmenta l’evaporació de la precipitació i, per tant, redueix la pluja útil, el vessament que produeix l’aigua blava, l’aigua que entra als embassaments, als rius, que s’infiltra i recarrega els aqüífers.

D’altra banda, aquesta elevació de la temperatura produeix més demanda de les plantes, més evapotranspiració, de manera que hi ha menys aigua i les plantacions requereixen i continuen requerint més aigua progressivament.

Ha remarcat que aquest problema de la temperatura i l’escassetat d’aigua és característic del clima a Espanya, amb irregularitats de precipitacions i freqüència de sequeres, però el canvi climàtic accentua aquestes característiques ja preexistents.

Tot això fa que l’estrès i les situacions d’escassetat es produeixin derivats de tots dos factors, però sense oblidar l’espiral de demanda que en alguns llocs no cessa i que fins i tot s’incrementa de manera important, amb nous cultius, noves estratègies productives i cultius subtropicals, com l’alvocat o el mango, que consumeixen molt aigua i que s’afegeixen als cultius tradicionals.

A més, segons Del Moral Ituarte, hi ha una sobreexplotació generalitzada de les aigües subterrànies, són els ecosistemes aquàtics que més estan patint, tot i que també se sobreexploten les aigües superficials, i ha assegurat que s’estan provocant grans impactes en el medi ambient aquàtic i en la mateixa carestia de l’aigua.

La sobreexplotació es manifesta en l’absència de cabals, amb uns cabals ecològics mínims que la normativa obliga a establir, però són molt raquítics i que en ocasions ni tan sols es compleixen, ha alertat.

Quant a les aigües subterrànies, ha explicat, on l’expressió sobre explotació és més habitualment aplicada, es materialitza en una reducció dels nivells freàtics, en l’assecament de fonts i brolladors, i provoca la salinització en el cas d’aqüífers litorals i la pèrdua de qualitat.

Segons la seva opinió, en el cas de les aigües subterrànies, el descontrol és superior a les aigües superficials, perquè les aigües superficials històricament han sigut de domini públic, i, tot i que han tingut un control molt lax, han tingut oficialment un control per part de les administracions, que són competents, perquè els rius són de domini públic des del segle XIX.

No obstant, ha manifestat, les aigües superficials van ser aigües privades fins al 1985 i no hi ha tradició de control per part de l’Administració; a més són més difícils de controlar, perquè s’estenen per tot el territori.

L’expert del programa d’aigua de WWF Espanya, Rafael Seiz, ha explicat que els efectes del canvi climàtic a Espanya apunten a una incertesa més gran, tant en el règim de precipitacions com en l’ocurrència de sequeres i inundacions.

Notícies relacionades

Com aprendre a dir no

Yadvinder Malhi, expert en boscos tropicals, guanya el premi Margalef 2025

No obstant, l’escassetat de recursos és un repte de gestió de l’aigua, que es veu agreujat per la incertesa climàtica.

Aquesta conjuntura, que cada vegada és més freqüent, intensifica els problemes per repartir els recursos de manera adequada i obliga a canviar la relació amb els rius, aiguamolls i aqüífers si el que es pretén és ser més resilients i adaptar-se al canvi climàtic.