El trencaclosques de la mort de Neruda

Neruda va morir el 23 de setembre de 1973, 12 dies després del cop de Pinochet. Estava ingressat per un càncer de pròstata i una infecció urinària. Però el 2011, el seu xòfer Manuel Araya va dir que la veritable causa va ser una injecció imprevista que va rebre poques hores abans de morir. El Partit Comunista xilè i la família de Neruda van posar una querella al·legant un enverinament.

Després de la denúncia, un jutge va ordenar l’exhumació de les restes de Neruda i va escollir un panel d’experts per analitzar-los. El 2013, després de verificar la presència o no de més de 2.000 productes químics a les restes, la comissió no va trobar cap evidència d’enverinament, però sí que va constatar que hi havia metàstasi estesa als ossos.

El 2015, el jutge va formar una nova comissió, per investigar la presència d’agents biològics. El panel incloïa experts de dos laboratoris de la Universitat McMaster (Canadà) i de la Universitat de Copenhaguen (Dinamarca). El 2017, la comissió va informar que a les dents de Neruda havia trobat un bacteri, el ‘clostridium botulinum’, que pot causar el mortal botulisme (típicament quan es troba en llaunes de menjar mal confeccionat). 

Els mateixos laboratoris van estar implicats en el peritatge més recent. Es tracta de centres especialitzats en ADN antic, la tecnologia que permet analitzar els gens de restes primitives com les dels neandertals.  Segons dos dels seus autors (els informes estan sota secret de sumari), l’equip va aplicar a les restes de Neruda una tècnica metagenòmica: un sistema que identifica l’ADN humà de la mostra, juntament amb el d’una varietat de microbis presents. «Per exemple, trobem ADN relacionat amb la càries dental i la infecció urinària», explica Hendrik Poinar, de la Universitat McMaster.  

L’equip va reconstruir prop d’un terç del genoma del ‘clostridium botulinum’ present a les restes. Algunes soques d’aquests bacteris no són tòxiques però els experts van detectar en els fragments un gen involucrat en la producció de la toxina botulínica. El ‘clostridium botulinum’ de tipus II [el grup trobat a les restes] produeix neurotoxines [...] a partir d’un sol gen», constata Frédéric Meunier, expert de la Universitat de Queensland (Austràlia) no implicat en el peritatge. 

Però Poinar es mostra cautelós. «Hem treballat amb un genoma molt degradat i només parcial. Es necessita més investigació per estar segurs de la presència de gens tòxics», afirma.

El panel forense va comprovar també que el nivell de degradació causat pel temps i l’ambient en l’ADN del bacteri és similar al desgast del mateix ADN de Neruda i del d’altres bacteris típics de la boca. La distribució de la mida dels fragments de genoma –un indicador del nivell de deteriorament– és semblant en tots aquests casos. D’aquí es va treure la conclusió que el bacteri seria al cos del poeta en el moment de la seva mort, i no que hagués entrat després. 

No obstant, el ‘clostridium botulinum’ és molt abundant a terra. «No es pot descartar del tot que el bacteri penetri a les dents després de la mort», diu Carles Lalueza Fox, expert en ADN antic i director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, no implicat en l’informe pericial. Marie-Louise Kampmann, coautora de l’estudi de la Universitat de Copenhaguen, reconeix que comparar els nivells de degradació no proporciona una mesura exacta del temps. «Pot ser que una mostra que es manté en un ambient càlid i humit durant 10 anys tingui la mateixa degradació que una que està en un ambient fred i fosc durant 50», diu.

Rodolfo Reyes, advocat de la família de Neruda i nebot del poeta, va anunciar el resultat com a prova de l’enverinament. «[Els bacteris] han d’haver sigut injectats perquè van córrer per la seva sang [per arribar a les dents]», assenyala. Aquesta forma d’enverinament «dona l’aparença d’una mort natural», afegeix. Però Poinar discrepa. «No hi ha res en la ciència que ho asseguri. No parlem d’enverinament. No és una porta tancada, ni tampoc una pistola fumejant», diu. 

Normalment, el que s’utilitza per enverinar és la potent toxina purificada, no el bacteri que la produeix. Però no hi ha rastre de la toxina. «No em sorprèn: no és estable i es metabolitza ràpidament», opina Rietie Venter, bioquímica experta en el bacteri de la Universitat d’Austràlia del Sud, no implicada en els peritatges. Venter coincideix amb Meunier a l’aventurar que es va poder fer servir una toxina contaminada amb el bacteri que la va produir.

«Una injecció no és l’única explicació possible: una alternativa seria menjar-se el bacteri en aliments intoxicats», diu Kampmann. No obstant, una intoxicació involuntària hauria afectat altres pacients, reflexiona Venter.

«Hi ha una explicació més simple [que l’enverinament]», afirma Aurelio Luna, toxicòleg de la Universitat de Múrcia que va participar en els panels d’experts del 2013 i el 2017. «El règim tenia raons per matar-lo. «Hi va haver circumstàncies favorables per accelerar la seva mort. ¿Quina és l’opció més lògica? Envia’l a un metge que no l’atengui i el deixi morir. No hi ha una sola dada [en la història clínica] que apunta que hagi sigut atès adequadament», observa l’investigador. «El que diu el nebot d’haver trobat la bala de plata, no és tan segur», afirma.