Refugiats a Barcelona: «Si em quedava a Ucraïna, el càncer em matava»

Hladix vivia a Kriví Rih, una ciutat al sud d’Ucraïna on la invasió russa ha segat desenes de vides i ha esfondrat una gran quantitat de vivendes. Aquesta mare soltera de 42 anys ha forjat el seu caràcter entre les adversitats. El 2013 li van extirpar un pit a causa d’un càncer. Després va emmalaltir d’un altre d’ovaris. Però mai ha deixat de treballar: era propietària d’una clínica veterinària de gossos. Així era la seva vida abans del conflicte. «Vivia amb els meus fills ensenyant-los a no quedar-se enrere, a anar sempre endavant, malgrat tot», explica. El 24 de febrer del 2022 va arribar el tercer obstacle al qual es va haver de sobreposar. «El dia que va començar la guerra estava a l’apartament del meu fill a Kíiv i vam baixar junts al soterrani quan van començar els bombardejos», explica. El seu fill, de 19 anys, estudia Ciències Polítiques a la Universitat de Kíiv i no pot sortir del país a causa de la llei marcial.

Fugida d’esgarrifança

Encara s’emociona al recordar la nit del 28 de febrer de 2022, quan va prendre la decisió de fugir del país amb la seva filla de 9 anys. «No sabia com fer-ho, però tenia clar que, si em quedava, el càncer em mataria. Van tancar els hospitals i la medicació no arribava», explica. Amb la seva filla petita es va embarcar en un viatge que, un any després, encara li dona esgarrifances. «Vam pagar 12.000 hrívnies (300 euros) per entrar en un dels autobusos que anaven cap a Polònia. Recordo que era de nit i les finestres estaven tapades amb cartrons però es podia veure per un fil: vaig veure desenes de cotxes cremant...», explica amb els ulls entelats.

«Vaig agafar fort la meva filla perquè ella no veiés tot allò, perquè no tingués por», segueix. El trajecte, de matinada, va ser molt accidentat. Van estar hores aturats pels militars. «El conductor era de Lugansk i no sabien si estava del bàndol dels russos. Recordo que el van fer despullar i que després ens van canviar de conductor. També vaig sentir els militars parlant en rus i em vaig espantar moltíssim», explica.

La cara li canvia per complet al parlar de la seva arribada a Polònia. «Ens van rebre amb els braços oberts: ens van donar menjar, un lloc on poder descansar... Mai podré agrair-ho prou», segueix. Quan va sortir d’Ucraïna tenia clar que volia anar a Barcelona. «Sabia quea l’Hospital de la Vall d’Hebron seria ben atesa». Mare i filla van arribar amb un vol gratuït del Govern i van rebre el suport de la Creu Roja.

Tornada al novembre

Després de l’estiu, molts refugiats van tornar al país en guerra, quan la majoria del país estava sota el control dels militars. La Katarina no va ser una excepció. «Jo vaig tornar al novembre amb la meva filla. El conductor de l’autobús que ens va portar cap a casa va intentar passar per una ruta on no veiéssim tanta destrucció... Però va ser inevitable», explica. Ja allà, va presenciar com una bomba destruïa un edifici i matava una desena de veïns a qui coneixia. «Els drons, els avions que volen baix... Fa molta por, però al final t’hi acostumes», segueix. Però no va durar ni dos mesos: «No tenia accés al tractament, hi havia una escassetat brutal». Així que va decidir tornar a Barcelona.

Aquella va ser la pitjor decisió d’aquesta mare. «Vaig deixar la meva filla amb els meus sogres perquè ara, si vols emportar-te els fills, necessites molta documentació i diners que no tenia», explica amb un fil de veu. La consola saber que els seus dos fills estan bé i que tots dos segueixen els seus estudis de manera telemàtica. «Vaig haver de triar: si m’hi hagués quedat, el càncer m’hauria matat», segueix. Tot i que admet que aquests pensaments encara la torturen.

Esperança en el voluntariat

Per apaivagar-los, és voluntària de l’associació Djerelo, una entitat d’ucraïnesos a Barcelona que des del primer moment s’ha bolcat en l’acollida i suport als refugiats. «Quan em desperto amb nàusees per la químio, quan ho veig tot negre, vinc aquí i sé que puc ajudar la gent. M’ajuda a sortir de casa, a continuar fent coses. És el que em manté en vida», agraeix. Especialment es refereix a la presidenta de l’entitat, Olga Dziuban. «És la meva segona mare. M’ho ha donat tot sense demanar res a canvi».

Notícies relacionades

Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»

Dones davant l’algoritme

Aquest centre d’ajuda humanitària (ubicat primer al carrer Lledó i ara a Via Laietana) atén cada mes unes 60 famílies de refugiats. La Katarina és la responsable de donar-los menjar, roba i joguines per als nens. «Hem tingut moments de 170 famílies necessitades», segueix. La immensa majoria són famílies que no estan amb la Creu Roja, que han llogat habitacions pel seu compte o que viuen en famílies d’acollida. «Molts no troben feina per l’idioma, no parlen espanyol... I no reben cap ajuda», es queixa.

Malgrat tot, Hladix manté el somriure. «Vaig pensar que després dels dos càncers no hauria de passar per cap altra lliçó de vida. Però m’he adonat que quan no tens forces, quan no pots més... Has d’ajudar els altres. Després ells tiraran de tu», assegura. Insisteix que veu el futur amb esperança: «Després de tanta foscor... Vindrà la llum, passaran coses bones. N’estic segura».