Aprendre a dir que no i altres habilitats necessàries per conviure amb un adolescent

L’empatia és una de les habilitats socials més importants, però és una assignatura pendent. No només dels adolescents, sinó de totes les edats. Se la coneix per la frase de «posar-se a la pell dels altres» i implica tractar els altres com ho necessiten en aquell moment. Els nadons són capaços de contagiar-se d’una emoció i a partir dels 2 o 3 anys ja poden començar a desenvolupar l’empatia tal com la coneixem, explica Morán. Però l’empatia madura arriba més tard. És un procés complex, perquè ser empàtic amb els altres no és tant tractar-los com a tu t’agradaria, sinó com ells i elles necessiten. «Potser a tu t’agrada que et facin una abraçada quan estàs trist, però no li agrada a una altra persona», matisa la divulgadora.

L’empatia és tan fonamental que si no la desenvolupem sentirem que no entenem el món que ens envolta. Morán posa un exemple: «Si no soc capaç d’entendre que per al meu fill és molt dolorós que no l’hagin convidat a una festa, em costarà entendre per què està tan rondinaire o tancat a l’habitació. Puc arribar a interpretar que m’està desafiant, i on hi hauria d’haver empatia només hi haurà enuig, retret o càstig». Un altre exemple: «Si un dia veus la teva filla molt enfadada, no li diguis que és una tonteria. Digues-li que entens com se sent i digues-li que estàs al seu costat per al que necessiti». Que no se’ns oblidi que l’empatia és també alegrar-se’n –de cor– per les coses bones que els passen als altres.

L’assertivitat és una habilitat social bastant menys coneguda que l’empatia, però igual de necessària. «És –defineix la divulgadora– la capacitat de defensar les nostres opinions, drets i necessitats respectant els dels altres. És a dir, sense reaccionar de manera agressiva». Morán explica que de vegades creiem que estimar algú –fills inclosos– implica complir tot el que ens demani, tot i que no ens agradi o convingui. Ser assertiu, afegeix, és respectar els desitjos dels altres però sense renunciar als nostres.

L’assertivitat és molt necessària quan volem fer una crítica a algú i ens fa por fer-li mal o que s’enfadi. I també és molt útil en aquelles ocasions en què hem de dir no.

¿Per què és tan difícil dir que no? «Perquè ens exposem que ens penalitzin per fer-ho», respon Morán. Imagina que un amic del teu fill li demana un videojoc nou i ell no vol deixar-li perquè té moltes ganes que arribi el cap de setmana per estrenar-lo. Si al final l’hi deixa, estaria sent no assertiu. La psicòloga proposa una altra resposta assertiva: «Te’l deixo, però em preocupa. Torna-me’l el cap de setmana perquè vull jugar-hi jo».

La confiança fa fàstic, però a casa no es pot oblidar la salutació, demanar les coses sisplau i donar les gràcies. Cal predicar amb l’exemple –la base de l’educació dels nostres fills–, així que els adults han de ser els primers a practicar les bones maneres. ¿Com es compatibilitza això amb un ésser que viu tancat a la seva habitació? Complicat, però Morán ens dona una altra pista: «Digues-li que et sents molt bé quan és amable amb tu o quan compartiu temps junts». Recorda –postil·la Morán– que, tot i que no ho sembli, el teu fill t’estima i et necessita. En cas de conflicte, abans d’obrir una trinxera el millor és negociar. Recorda que la comunicació és una carta fonamental per a la negociació