El cine contamina molt més del que creus: aquests extreballadors del sector intenten posar-hi remei

Si està canviant, és gràcies a esforços com el de Vieitez. Deixant enrere la «vergonya», va fundar una companyia anomenada Creast que pretén rebaixar l’empremta de carboni de la indústria audiovisual. Perquè és un sector tremendament brut. Un anunci de tipus mitjà, amb tres dies de rodatge, emet 20 tones de CO₂, l’equivalent a 20 piscines olímpiques o a l’empremta de carboni d’una família durant tres anys. Segons els càlculs de Producers Guild of America, la principal associació de productors nord-americans, el sector contamina més que la indústria tèxtil, l’aeroespacial i l’hotelera. Però fins ara, havia passat gairebé desapercebut.

«Al principi, se’ns van tirar a sobre. I quan dic al principi sembla que em refereixi a fa dues dècades, però estic parlant de fa any i mig», continua Vieítez. En aquell temps, Creast ha passat de tenir tres treballadors a 30. Entre ells hi ha especialistes en medi ambient, per descomptat, però gran part de l’èxit de la companyia es deu al fet que també està formada per extreballadors de la indústria, que parlen el seu idioma i coneixen els seus codis.

Junts, assessoren productores, ajuden a organitzar gal·les i treballen amb sales de cine que intenten rebaixar el seu impacte a la natura. Es tracta d’actuar a tot arreu. Davant una pel·lícula, sèrie o anunci publicitari, Creast n’analitza el guió, el pressupost i la producció per calcular l’empremta de carboni segons les localitzacions fetes servir, les necessitats de transport i allotjament i el consum energètic que es necessita per al rodatge i la postproducció. Quan comencen a gravar, els treballadors de l’empresa són també presents.

«Nosaltres venim del sector, sabem com cal enfocar l’esforç davant els creadors. Si vinguéssim de l’activisme, o fóssim una consultora mediambiental que assessora aquesta indústria com en pot assessorar d’altres, el més normal és que aquí ens diguessin: ‘Nano, no molestis i posa’t a organitzar les escombraries», explica Vieitez, que té una visió del sector molt realista. No hi ha cap idealització. «Aquesta indústria es mou molt per modes. La sostenibilitat ha passat de ser un destorb a ser una altra cosa: una moda. I ara les estrelles no arriben al rodatge en limusina. Prefereixen fer-ho amb bicicleta, fer-se una foto i publicar-la a Instagram. Però estic segur que no és una moda passatgera», diu.

Casos pràctics

Vieitez està assegut en un cèntric cafè madrileny al costat de dos de les seves companyes a l’empresa, Lorea Elso i Yolanda Costas. Posen casos pràctics.

Els últims premis Goya, celebrats al febrer a València, per exemple. A través de mesures com l’ús del tren i no de l’avió perquè els convidats arribessin fins allà, un càtering sense carn de res o l’ocupació de pantalles led en lloc d’il·luminació tradicional, van evitar l’emissió de més de 100 tones de gasos amb efecte hivernacle, segons els seus càlculs, una quantitat equivalent a l’impacte que suposaria fer 20 voltes al planeta amb cotxe.

O els cines Embajadores, a Madrid, que porten camí de convertir-se en les primeres sales d’emissions neutres a Espanya,gràcies al treball amb proveïdors sostenibles i a la gestió dels residus.  

O ‘Cerdita’, l’elogiada pel·lícula espanyola de terror sobre l’assetjament d’una adolescent obesa que va ser estrenada al festival de Sundance. L’ús de sistemes d’eliminació de baix consum i roba de segona mà, així com la donació dels mobles i altres objectes fets servir durant el rodatge, va permetre la reducció de 81 tones de CO₂, gairebé un 40% del que s’hauria emès sense aquestes mesures.  

Una frontera difusa

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

«L’art ha de prevaler. Nosaltres no entrem en la creació», assenyala Vieitez. Només que de vegades la frontera no està gaire clara. «Una escena amb una pluja torrencial, per exemple. Això pot suposar un malbaratament brutal», explica Costas, responsable de Ficció a Creast. En aquests casos, continua, intenten que els assajos es facin sense aigua, rodar amb diverses càmeres alhora per tenir coberts tots els angles i que hi hagi com menys preses millor, recollir el líquid fet servir en escena per regar o netejar el ‘set’ i utilitzar aigua no potable per a la pluja en els plans recurs. 

Mesures com aquestes haurien sigut molt difícils d’aplicar fa molt pocs anys. Però ara ja no. Tot i així, assenyala Vieítez, «queda molt per fer». El seu pròxim projecte té a veure amb l’‘streaming’, on una hora suposa entorn de 55 grams de CO₂: l’equivalent a preparar quatre bosses de crispetes en un microones. «Volem arribar a un acord amb una plataforma i aconseguir que sigui carboni neutral –diu–. Ja ho estem fent, parlant amb algunes de les importants».