¿El canvi climàtic augmenta la talla de la calamarsa?

Ara, un estudi suggereix que es tracta d’alguna cosa més que anècdotes. La formació de calamarsa de gran mida als núvols s’ha disparat en l’última dècada a l’àrea mediterrània, segons dades satel·litàries presentades al setembre a la revista ‘Remote Sensing’. 

El canvi climàtic podria jugar-hi un paper, ja que proporciona l’energia i la inestabilitat que faciliten aquests esdeveniments extrems. Però l’escalfament també podria dificultar-los, en certes circumstàncies. 

¿Com es mesura la calamarsa?

L’habitual per valorar la mesura de la calamarsa és utilitzar sensors mecànics, una mena de tambors que registren l’impacte de les boles. «És una mesura complicada. Una caiguda de calamarsa pot tenir uns quants quilòmetres de llarg per un d’ample», explica José Luis Sánchez Gómez, investigador de la Universitat de Lleó, que gestiona la xarxa de sensors més gran a Espanya. Per això es necessiten moltíssims dispositius en el territori, per interceptar algunes calamarsades.

L’enfocament de l’última publicació és diferent. Els autors han fet servir dades de satèl·lits meteorològics, que capten l’emissió natural de radiació electromagnètica de la terra. Les microones d’aquesta radiació travessen els núvols com si fossin transparents, però són rebotades pel gel que contenen. D’aquesta manera, els satèl·lits capten la presència de calamarsa als núvols. Els autors –que han inventat aquest mètode i treballen en l’italià Institut de Ciències de l’Atmosfera i del Clima (ISAC-CNR)– poden calcular el volum de calamarsa amb un diàmetre determinat. L’equip ha analitzat dades satel·litàries preses des del 1999 fins al 2021 a la regió mediterrània i també ha aportat les correccions necessàries per evitar l’efecte distorsionador que en aquell període ha augmentat el nombre de satèl·lits. 

¿Ha augmentat la calamarsa gran?

Les dades revelen que en l’última dècada, al Mediterrani, tant les calamarsades intenses (amb pedres d’entre 2 i 10 centímetres) com les extremes (superiors a 10 centímetres) han augmentat al voltant d’un 30%.  Els resultats són consistents amb estudis que Sánchez Gómez va portar a terme amb dades de l’enorme xarxa de sensors de França, país en el qual la calamarsa gran ha augmentat, segons la seva anàlisi. 

Tot i això, la revisió més recent de resultats a nivell global, publicada el 2021 a ‘Nature’, «dona una imatge poc clara», afirma una de les seves autores, Olivia Romppainen-Martius, de la Universitat de Berna. Hi ha observacions que apunten a un increment, d’altres que apunten a una disminució i la incertesa és molt alta, afirma la investigadora. Sánchez Gómez observa que l’estudi italià és una fotografia de la calamarsa al cel: les coses poden canviar en el trajecte cap a la terra.

Carme Farnell i Tomeu Rigo, del Meteocat, també conviden a la prudència. «És un fenomen molt variable en l’espai i en el temps. Tot és molt incert a nivell meteorològic», observa Farnell. «Són fenòmens de molt petita escala que canvien en pocs centenars de metres», coincideix Rigo, que considera essencial disposar d’informació local recollida a terra.

¿Quina relació hi ha entre calamarsa i canvi climàtic?

«Ens centrem en el Mediterrani perquè és un punt calent del canvi climàtic, ja que l’està patint de manera accelerada», explica Sante Laviola, coautor del treball. 

El seu equip ha comprovat que alguns indicadors meteorològics, precursors de les calamarsades, també han canviat en l’última dècada. Entre ells hi ha la inestabilitat de l’atmosfera, la temperatura de la superfície del mar i l’altura a la qual es forma la calamarsa. Tots ells han variat d’una manera que podria estar influïda per l’escalfament. «No demostrem una relació directa, però tots els indicis apunten en aquesta direcció», afirma Laviola.

L’escalfament proporciona més energia i inestabilitat perquè les tempestes puguin créixer i generar calamarsa. Però també fa que el nivell de formació de la calamarsa (els zero graus, quan l’aigua es congela) sigui més alt. En conseqüència, quan les boles de gel comencen a caure per gravetat, tenen més recorregut a fer, és a dir, més temps per fondre’s. «Si és petita, es desfarà abans d’arribar a terra. La que arriba a terra és la que és molt gran», resumeix Sánchez Gómez. 

Això explicaria per què, segons les dades franceses, les calamarsades extremes han crescut a tot arreu però les petites han disminuït en llocs baixos, pròxims al nivell del mar, on la calamarsa es desintegra abans de tocar a terra. A la muntanya, en canvi, la calamarsa petita també hauria augmentat, segons Sánchez Gómez.

Notícies relacionades

Una quinzena de grans ciutats encara no multen els vehicles vetats

Un registre ‘online’ permetrà a les ciutats multar a les ZBE

«És una línia de raonament vàlida, però cal confirmar-la amb models i experiments», comenta Romppainen-Martius. Segons la investigadora, l’escalfament podria activar altres factors que dificultarien aquest mecanisme, com per exemple en llocs on les capes inferiors de l’atmosfera es tornin fortament seques. 

¿On i quan es produeix?

Les dades satel·litàries suggereixen un patró molt concret. A l’Europa central, la supercalamarsa tendeix a formar-se en els mesos d’estiu, mentre que a la meridional (sud d’Itàlia, península Ibèrica i Grècia) es forma cap al final de l’estiu i la tardor. «El mar acumula molta calor i aquesta inèrcia tèrmica, que dura fins als mesos hivernals, proporciona energia als sistemes que generen calamarsa», explica Laviola. Farnell i Rigo no troben evidència d’aquest patró en les observacions del Meteocat: l’estiu continua sent l’època de més calamarsa a Catalunya. «També, per treure conclusions sobre l’estacionalitat, el repte és millorar les observacions terrestres, que són presents en poques àrees i sovint la proporcionen voluntaris», conclou Romppainen-Martius.