Javier Cortés: «Espanya està perdent el lideratge assistencial en el càncer de mama perquè la innovació no arriba»

Els tractaments han millorat molt i en l’última dècada hi ha hagut un avenç espectacular. Però ho dic amb lletra petita perquè es continuen morint moltes dones: a Espanya, entre 6.000 i 7.000 dones cada any, i algun home. Quan parlem de millores espectaculars i es continuen morint tantes dones, hem de ser conscients que ens queda molt per fer. Però és veritat que cada vegada curem més pacients i el que no curem, viu més i millor.

¿Com s’ha aconseguit?

Hem guanyat en tres grans vessants. La primera, en el diagnòstic precoç. Les dones estan bastant conscienciades de la importància dels cribratges, les mamografies i d’acudir al metge quan es noten alguna cosa. Gràcies a això, cada vegada diagnostiquem els tumors més petits i més guaribles. En segon lloc, les tècniques de diagnòstic, com les mamografies o les ressonàncies, diagnostiquen tumors nans i el pronòstic és extraordinari. I en tercer lloc, tenim més i millors tractaments amb mecanismes d’acció desconeguts fa una dècada. Entre aquests, destaca la immunoteràpia en el càncer de mama més agressiu, el triple negatiu, i els inmunoconjugats o els cavalls de Troia, aquests fàrmacs que combinen un anticòs amb quimioteràpia que s’allibera només dins de la cèl·lula tumoral, és molt potent, amb menys efectes secundaris.

Els nous tractaments, ¿van destinats a totes les pacients?

La immunoteràpia està aprovada a la UE per al càncer de mama triple negatiu, que és el de pitjor pronòstic. I els cavalls de Troia estan aprovats a Europa tant per al triple negatiu, com per al HER2+ i ben aviat per als tumors hormonals, amb la qual cosa semblen servir per a tots els tipus de tumors de mama.

Però les pacients es queixen que la UE aprova els fàrmacs però Espanya triga molt a incorporar-los a la sanitat pública.

Això és veritat. És lamentable veure com hi ha tractaments aprovats des del gener del 2021 i a Espanya continuen sense estar aprovats. En aquesta situació, crec que convé diferenciar entre aprovació i finançament. Quan un fàrmac està aprovat per l’agència europea, hauria de ser aprovat per tots els països membres. Una altra cosa és qui el paga i per a això hem de fer un esforç tots, de contenció econòmica, perquè hi ha fàrmacs molt cars. És veritat que la indústria farmacèutica ha invertit moltíssims diners i ha de tenir els seus beneficis, però no tot es pot pagar. Per això cal fer un esforç titànic per part del Govern, els laboratoris i la comunitat mèdica, que és la que pot valorar si el fàrmac aporta un valor més o menys important. Perquè jo crec que hi ha d’haver fàrmacs aprovats que potser no estiguin finançats pel sistema públic perquè el seu benefici és petit i tenen preus desorbitats. Però altres fàrmacs com la immunoteràpia, que ha demostrat beneficis molt importants, ha d’arribar al més aviat possible a la cartera de serveis.

¿No està finançada la immunoteràpia?

En càncer de mama metastàtic sí, però en triple negatiu localitzat no. I els últims cavalls de Troia, que han donat resultats tan bons, no estan finançats. A més, hi ha moltes companyies d’assegurances privades que en la lletra petita exclouen aquests tractaments i això no pot passar.

¿Per accedir-hi cal formar part, llavors, d’un assaig?

Sí, però hi ha molts pacients que es moren sense haver rebut els tractaments perquè en els assajos no és tan fàcil entrar-hi.

La incidència de càncer de mama ¿va en ascens?

Sí. Fa 10 anys hi havia a Espanya uns 23.000 casos a l’any i avui entorn de 34.000. En part és perquè el diagnostiquem més i veiem més tumors en gent més jove. En canvi, les morts estan disminuint. Potser no disminueix la quantitat global, però sí els percentatges. Abans es morien entorn del 30% de les pacients, ara el 20% o el 22%.

En els últims temps ha rebut diversos reconeixements, entre els quals el d’expert número 1 del món en càncer HER2+ i quart del món en càncer de mama. ¿Què ha suposat per a vostè?

Aquests reconeixements signifiquen tres coses. Una, que el nivell de l’oncologia a Espanya és molt bo. Dues, que el que estem fent, ho fem bé. I, tres, que tinc un equip que no em mereixo. No és un mèrit meu sinó de la gent que tinc al voltant.

¿Espanya és un país capdavanter en investigació contra el càncer?

En investigació clínica [que s’aplica en els pacients], sens dubte, Espanya està entre els tres primers països del món. Però en investigació preclínica, al laboratori, tenim gent extraordinària però els recursos són limitats i en ocasions molt esbiaixats. I en assistència, Espanya va ser un país punter però aquest lideratge l’estem perdent perquè els nous fàrmacs no els estem incorporant al sistema de salut, la innovació no arriba. Som part de la innovació, però no podem ser receptors d’aquesta investigació.

¿Reben prou fons?

La investigació preclínica es finança amb donacions i amb fons públics però són ineficients i escassos. La investigació clínica és costejada sobretot per la indústria farmacèutica, per això hi ha recursos.

A la pràctica assistencial, les pacients es queixen sobretot de la falta de suport psicològic.

Tenen raó. I no només és la part psicològica. ¿Quantes vegades en les consultes els mirem als ulls, els donem la mà i de veritat estem amb els pacients? Som cada vegada millors tècnics però pitjors metges. Cada vegada tenim més i millors tractaments però menys temps per estar amb els pacients, i això és reflex de la societat, en què cada vegada hi ha més internet i menys xerrades. Les màquines estan molt bé, però necessitem temps per atendre els pacients com es mereixen.

¿Som més a prop del final del càncer?

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Hi som més a prop, però si la pregunta és si curarem el càncer, jo no ho veuré. Però de la cronificació d’alguns tipus de càncer, hi som més a prop.