Liliana Arroyo: «No estem socialment preparats per connectar-nos al metavers»

Fa un any, Mark Zuckerberg va anunciar que l’empresa Facebook passava a dir-se Meta. El canvi de nom era un rentat de cara per mirar d’amagar els múltiples escàndols de la xarxa social, però també una declaració d’intencions: el seu nou objectiu era la construcció del metavers.

Un any després, el concepte de moda en la indústria tecnològica està en boca de tots. En el dia d’avui, el metavers és més una difusa promesa que una realitat. Tot i així, la voluntat de crear una internet immersiva, sensorial i en 3D que porti la humanitat a una nova realitat virtual ha seduït tota mena de sectors, de l’entreteniment a les finances, que estan invertint milers de milions a desenvolupar espais de socialització digital. Com va passar a principis de segle amb les puntcom, ningú vol deixar passar una lucrativa oportunitat de negoci prevista a què arribi entre 2,5 i 13 bilions el 2030.

La promesa d’aquest espai virtual compartit desperta esperances i temors. Per avançar-se al seu impacte, la doctora en sociologia i membre del comitè editorial d’EL PERIÓDICO Liliana Arroyo i el psicòleg clínic José Ramón Ubieto han debatut les implicacions que el metavers podrà tenir en la nostra vida, una conversa a fons publicada al llibre ‘¿Bienvenido Metaverso? Presencia, cuerpo y avatares en la era digital (NED Ediciones).

Hi ha molts dubtes sobre el metavers. ¿Creus que triomfarà?

El concepte ha triomfat ja, forma part de l’imaginari quan ni existeix encara. La immersió és una idea atractiva però s’acabarà preferint la realitat augmentada, capes fictícies sense perdre la vista on posem els peus. La realitat virtual causa marejos i altres efectes secundaris a nivell físic i mental que anirem descobrint.

¿Per què ens atrau la idea d’escapar-nos a una realitat paral·lela?

Des de la caverna de Plató hi ha un impuls humà a fugir de la realitat. El videojoc ‘Second Life’ era una via de fuita. El metavers pot tenir aquesta part, però el que em crida l’atenció és que tu no crearàs aquesta realitat, sinó les poques empreses que estan dissenyant aquests espais. Això no correspon amb l’anhel de llibertat que venen.

Al llibre assenyaleu que el metavers està lligat a un imperatiu capitalista: tot el que pots fer allà és produir o consumir.

Així és. Si darrere del metavers hi ha empreses amb interessos econòmics farem el que ens deixin fer. Només podrem fer el que vulguem si hi ha un metavers obert de ‘software’ lliure, que pugui ajudar a corregir desigualtats i discriminacions. Aquesta és la meva esperança.

Meta ja està patentant tecnologies d’identificació facial i de rastreig de les teves expressions com les teves pupil·les per conèixer com reacciones a dins de la seva realitat virtual. Això ens aboca a la hipervigilància...

No serà una vigilància sobre dades personals, sinó sobre aspectes dels quals no ets conscient, com els teus sentiments. El seu sistema serà molt més invasiu i les possibilitats de manipular el que veus i sents tindran més impacte. És una frontera perillosa, perquè si a més d’estar sotmesos al xantatge emocional de les xarxes socials poden rastrejar què sentim per col·locar-nos un anunci això suposa una gran por.

¿Substituirà el metavers la presència humana?

El cos és insubstituïble. Tot i que a nivell sensorial siguem en un metavers, la necessitat de compartir espai físic existeix. Ara fem videotrucades, però per parlar certes coses quedem cara a cara amb els altres. Primer viurem una etapa d’eufòria i hiperconnexió i després ho corregirem, com està passant amb les xarxes socials.

¿Creus que el metavers amplificarà l’obsessió narcisista que han impulsat les xarxes socials? ¿O l’ús d’avatars permetrà cert alliberament de la nostra identitat per fer coses que abans no fèiem sota una màscara?

Poden passar les dues coses. Poden explotar aquesta sacralització del jo o just el contrari. En cada metavers podràs tenir una identitat diferent i crear-te un avatar que no està lligat a una identitat física específica. L’ideal seria que fos un espai d’alliberament, i que si tens una discapacitat al metavers desaparegui.

Aquesta idea democratitzadora xoca amb les barreres que limiten l’entrada de tothom al metavers, com l’alt preu de les ulleres de realitat virtual o la falta d’accés a xarxes 5G prou potents...

Sí, la primera bretxa és que només la meitat del món està connectat a internet. Les bretxes no només seran per la falta d’accés a dispositius o a la xarxa, sinó també per la capacitat de saber utilitzar el metavers detectant riscos i oportunitats. L’alfabetització digital serà clau perquè no ens la colin. Hem de ser crítics amb el metavers que volem. O hi ha participació ciutadana o les empreses crearan els seus mons.

La clau del metavers està en la tecnologia Blockchain, que dona la possibilitat de certificar la propietat digital i comercialitzar béns virtuals. Tot i això, veiem com proliferen les estafes en l’economia de les criptomonedes i els NFT i com la riquesa, de nou, es concentra a molt poques mans...

No estem preparats ni tècnicament ni socialment per connectar-nos al metavers. Darrere d’aquesta promesa de democratització hi ha problemes com els joves que, en lloc de treballar, inverteixen en un món que no està regulat. Veiem la promesa, però la realitat va per un altre costat.

Notícies relacionades

Centenars de milions en terreny virtual: el nou boom immobiliari s’està desenvolupant al metavers

Dos terços dels NFT són un fracàs. ¿És el final de la bombolla?

El pioner de la realitat virtual Jaron Lanier ha dit que «si el metavers funciona amb el mateix model de negoci que les xarxes socials (la publicitat personalitzada a base de l’extracció de dades dels usuaris), destruirà la humanitat».

Confio que la humanitat ens revelarem abans. És crític que el desenvolupament del metavers estigui lligat a l’economia de l’atenció. Hem vist prou problemes amb aquest model per reclamar que, si s’utilitza, sigui per al benefici col·lectiu, no de poques empreses. No podem deixar que el desenvolupament del metavers quedi només en mans de la indústria. Però soc més optimista que Lanier. Si creiem que ens arrossegarà la marea estarem deixant que ens arrossegui.